«Gairebé tots desitgem, des del més profund del nostre ésser, la pau», així comença la Carta de la Pau dirigida a l’ONU que la Universitas Albertiana promou des del 1993. Aquesta afirmació ens convida a dir sincerament si som part d’aquests «gairebé tots» o no. Quan veiem la vida quotidiana tranquil·la, pot ser que donem per descomptat aquest anhel, però quan no és així veiem més clar que hi ha persones que no la volen, i tant de bo que no siguem d’aquestes. El món on vivim és ple de conflictes, a petita i gran escala.
Amb tot, dels desitjos als fets hi ha una distància; es a dir, voler la pau no implica sempre destinar esforços a conrear-la, i encara menys si la vida aparentment rutlla, però quan les coses van a maldades tot i esdevenir una prioritat, pot agafar-nos tan d’improvís que fins i tot els més pacífics poden caure a fer el joc a la violència. La construcció de la pau és una feina molt delicada, requereix estar sempre alerta, especialment quan hi ha crispació, estem en perill o ens veiem atacats: en aquests casos es més fàcil actuar irresponsablement o buscar respostes immediatistes caient en la trampa de la urgència.
El comentari de la Maria Pau —és el nom real d’una de les persones que participen en les Jornades de Solitud i Silenci a Santiago de Xile— sobre la multitud de persones que fan coses positives cada dia i passen desapercebudes, i la seva referència a l’homenatge dedicat fa poc a Raúl Silva Henríquez, amb motiu dels cent deu anys del seu naixement, així com la festa que viu Xile aquest any commemorant els cent anys de Violeta Parra i cinquanta de la seva mort, ens va fer reflexionar sobre el valor de fer petits dics de temps per a contemplar com podem ser millors. Fer temps per a no fer res més que silenci.
I la Maria Pau, que té el nom molt ben posat, ens deia amb emoció que hem de prendre consciència que tots tenim repercussió en altres i el fet que ens respectin és molt diferent d’exercir el poder sobre ells o manipular-los. En educació prohibir o obligar genera distància entre l’adult i el jove.
Construir la pau és una feina quotidiana, personal —i grupal—, implica revisió, reflexió i canviar les actituds que no faciliten la convivència, també tenir cura de les relacions amb els altres, fins i tot discernir que de vegades és millor prendre distància. Quan hi ha hagut alguna vulneració, violència, abús, o quan una de les parts o totes dues senten que han estat ferides, restablir la comunicació pot implicar un procés d’anys i de vegades la confiança no es recupera mai del tot. S’aconsegueixen alguns acords i pactes, però no torna mai a ser el mateix; només les parts afectades saben el cost d’una pau freda. Viure en pau no vol dir ser amics i estar sempre junts. No és senzill; aplicar-ho és de vegades un esforç immens i una renúncia que no sempre estem disposats a fer.
Estar entre els que fan tot el possible perquè la vida sigui més agradable per a un mateix i per als qui ens envolten és una decisió de cada moment.
Aquests dies val la pena rellegir la Carta de la Pau completa.
Elisabet Juanola Sória
