Si preguntéssim als ciutadans actuals qui mou i promou els canvis polítics i socials, un gran nombre de persones no dubtarien a contestar que la societat civil organitzada, els moviments socials, etc. Però això, que ens pot semblar tan «normal» iniciat el segle xxi, no ho era a la segona meitat del segle xx. La majoria de ciutadans haurien contestat aquesta mateixa pregunta dient que els canvis polítics depenien gairebé exclusivament de l’Estat. En les últimes dècades hem assistit a una creixent involucració de la societat civil com a motor de canvi de la vida política i, sobretot, a una creixent presa de consciència de les possibilitats i del protagonisme que l’acció col·lectiva dels ciutadans té en aquest aspecte.
La majoria de ciutadans occidentals vivim en democràcia. La democràcia ha estat definida per molts com el menys dolent dels sistemes polítics. Amb l’expressió «menys dolent» signifiquem que, si bé són molts els avenços obtinguts en els sistemes de participació en l’espai públic, això no vol pas dir que ja estigui tot fet, ni de bon tros. El sistema democràtic actual és perfectible i encara queda molt per millorar en la nostra manera d’organitzar les societats en què vivim.
El progrés i les millores en la qualitat de vida, en l’educació, etc., han fet que cada vegada es prengui més consciència del paper tan important que té la ciutadania en la superació de situacions problemàtiques o injustes que es donen en les societats, però també ha provocat que el sentiment de descontentament vagi en augment, ja que es coneix més com funcionen els sistemes de govern, la negligència, la irresponsabilitat, etc.
D’altra banda, el progrés i les millores aconseguides en les nostres societats, han portat a accentuar els trets d’una societat dual: hi ha més desenvolupament, però també més diferència entre rics i pobres, creix la marginació, la pobresa i els índexs d’exclusió fins a uns nivells alarmants. Incrementar el nivell de desenvolupament econòmic d’un país no comporta el creixement del nivell d’igualtat, de justícia, de llibertat, de democràcia, etc. Junt amb l’augment de les diferències, creix la insatisfacció i el descontentament.
Les societats democràtiques occidentals es regeixen per la democràcia representativa, però en les últimes dècades s’ha vist que aquest model queda curt per a la majoria de ciutadans, que no se senten representats pels polítics que han votat, i que exigeixen cada vegada amb més contundència nous espais de participació en l’exercici del poder.
La història ens mostra que les millores que queden per fer no sempre es faran per iniciativa dels governants, i moltes vegades —per no dir la majoria— és necessària la mobilització dels ciutadans per a aconseguir aquelles millores i drets que són inherents a la consecució d’una vida bona, com diria Aristòtil. Per això és important de promoure organitzacions, entitats…, en definitiva, cossos socials intermedis, sòlids i ben configurats, capaços d’articular no solament la queixa i la protesta, sinó també propostes que contribueixin a una millora de la qualitat de vida dels ciutadans.
Maria Aguilera
