La saviesa: l’art de viure el coneixement

La informació és el capital de dades que arriba a una persona al llarg del dia; les dades que observa, que escolta, que percep. Algunes d’aquestes dades queden retingudes i això és el que anomenem coneixement. És evident que hi ha estratègies per a aconseguir el coneixement i hi ha persones que acumulen tant coneixement que mereixen la categoria d’erudits. Són quells que han acumulat molt coneixement, que no han deixat perdre la informació i que tenen un cap ben clar i ordenat. Però no ens equivoquem: això no és ser savi.

La saviesa, com vaig escoltar a Edgar Morin, és saber aplicar a la pròpia vida tot el que hem conegut; en el fons, créixer en humanitat, ser més persona, desplegar el talent que tenim a dins.

Etimològicament prenem la saviesa de la paraula llatina sapere, de la qual es deriven dues paraules: saber i sabor. Dues paraules que indiquen: aquell que sap i, al mateix temps, assaboreix el que sap, paladejant allò de què tracta el seu saber. Un saber que s’alimenta de la vida, per tant, no pot ser només un saber teòric sobre les coses, sinó un que concilia aquest saber amb l’experiència coneguda i viscuda.

No podem caure en una visió maniquea o dualista entre savis i erudits, com si fossin actituds contraposades. Els savis també poden cultivar l’erudició, però l’erudició no és una premissa imprescindible per a esdevenir una persona sàvia. Una cosa és ser un gran expert; però ser savi és una altra cosa. Això no vol pas dir que no hi hagi científics que siguin savis, com hi deu haver científics que no ho són, o savis que no són científics.

Avui en dia, aquella visió una mica «racionalista» del savi, en què es valoraven només els coneixements, està una mica desfasada. ¿Quantes persones brillants, erudites, tenen una personalitat immadura i són uns egocèntrics o inadaptats i uns materialistes? A més de tenir els coneixements, ens han d’ajudar a entendre la vida i a relacionar-nos amb les persones, amb la mateixa realitat que ens envolta, i és obvi que totes aquestes coses són més complexes que un conjunt de coneixements, per més amplis que puguin ser.

El savi no és només un bon professor o un bon catedràtic, sinó un bon testimoni; no tan sols ha de mostrar uns coneixements, sinó que ha de testimoniar una experiència. Una experiència que redundi en el bé de la vida concreta de les persones. Podríem dir que s’acosta més a la figura clàssica del mestre, d’aquell que ensenya el que sap i el que viu.

Gairebé podríem dir que sap per què viu, que el seu mestratge és viure; per això el que ensenya és precisament el que ha viscut, el que està vivint, ja que la vida es converteix en la seva font de continu aprenentatge. Com expressa Raimon Panikkar: «Aquella saviesa que vull per a posseir-la, deixa de ser saviesa».¹ El savi és conscient que, si alguna cosa el fa savi, té més a veure amb el seu ésser que amb els seus coneixements.

De savi no se n’és d’una vegada per sempre; ser savi és el sosteniment d’una relació —gairebé amorosa— amb la vida, és un escoltar i aprendre continu. El savi sap, va sabent i responent a tot el que li dóna la vida. Responent anem sent, anem vivint, anem coneixent. Segurament per això en moltes cultures s’ha considerat la gent gran com a persones sàvies, que obren el camí des de l’experiència viscuda.

En un món com el que avui tenim, en què la informació de què disposem és tan gran i extensa, gairebé ens és impossible conèixer ni una tercera part de la que podem rebre. Entre altres coses perquè no hi ha temps material per a llegir-la, i encara menys per a comprendre-la en profunditat. Aquell ideal del savi del Renaixement —ho sabien tot de tot— ens queda també desfasada i no podem aplicar-la avui, ja que el més gran erudit d’avui dia és el Sr. Google.

S’imposa, doncs, la tasca de triar entre tot el que ens arriba, per veure el que realment és important. La saviesa, entre altres coses, rau a donar el valor just a cada cosa. A saber discernir entre el que és superflu i el que és fonamental, entre quines coses són necessàries per a la nostra vida i quines són fullaraca i podem prescindir-ne perquè no ens aporten res rellevant.

Sovint, perduts en el cabal immens d’informació, atrapats en un món frívol i superficial, i carregats de tòpics i prejudicis, no hem pogut apreciar la saviesa de les persones que hi havia al capdavant de qualsevol institució pública o privada, i per tant hem estat incapaços d’aprendre d’aquells que ens podien donar una veritable «classe magistral». Homes i dones, amb estudis universitaris o sense, però obertes a les idees, amb ganes d’aprendre i d’ensenyar, que dels seus coneixements n’han fet experiència i la volen transmetre a la societat en què viuen.

Sempre hi ha hagut gent sàvia, però no sempre l’hem sabuda veure ni valorar. Qui més qui menys pot haver tingut la sort de tenir una persona sàvia a prop. Una altra cosa és que hàgim estat capaços de valorar aquesta saviesa, que hàgim fet més o menys cas als que ens en donaven testimoni, potser perquè no ho consideràvem prou important per a la nostra vida, o perquè hi havia altres coses que ens semblaven més substancials en aquell moment.

Això significaria que no hem estat bons alumnes, és a dir, no hem estat capaços de discernir quines eren les persones que ens aportaven coses importants en la nostra vida i en la societat i quines eren les que no ens aportaven res rellevant i podíem prescindir de les seves aportacions.

No hi ha dubte que el progrés tècnic i científic ens prepara per a afrontar el futur, però el que realment sosté el nostre món és la saviesa acumulada al llarg de tota la història de la humanitat. Necessitem totes les eines possibles per a encarar els reptes de present i de futur, però cal fer-les servir amb saviesa, és a dir, utilitzar-les per a construir una societat en què visquem amb dignitat tots els éssers humans.