Un dels reptes que se’ns plantegen a les societats del segle xxi és, sens dubte, la convivència i la pau. Aquesta és una tasca transversal i transdisciplinària, en què tots ens hem d’implicar. Sens dubte, aquest afany ha de néixer de la creativitat i la intel·ligència col·lectives, ja que no es pot ja sustentar en cap disciplina particular, perquè la nova realitat i els nous desafiaments obliguen a la transdisciplinarietat i a un enfocament holístic de l’acció social i educativa.
Una de les mancances més greus de la societat civil és que està estancada en una etapa crítica. Ens mobilitzem per a la denúncia i la crítica, però no tant per a la proposta i el canvi social. No vull dir amb això que no hàgim de ser crítics i denunciar la injustícia; però moltes vegades criticar i dir com va tot de malament, es converteix en una excusa per a no fer res. La crítica i la queixa no són un bon motor per a la transformació social. Hem de ser capaços de superar la crítica i de transformar-la en propostes constructives. Perquè, com ens recordava Alfons Banda en el I Congrés Edificar la Pau al segle xxi (Barcelona, 2012), la societat civil no estarà madura fins que no superi l’etapa crítica i passi a una etapa propositiva.
Per a avançar cap a aquesta maduresa de la societat civil, una societat civil capaç de fer propostes concretes per a millorar la convivència i exigir als medis governamentals que les apliquin. Perquè aquest salt qualitatiu sigui possible, els àmbits educatius hem d’incorporar de manera plena allò «comú», allò comunitari, en els projectes educatius des dels primers cicles formatius.
Els nostres esforços han de centrar-se a assolir una ciutadania més activa i més activada. Que defensi els seus drets i assumeixi les seves responsabilitats, que interioritzi allò comunitari com a part essencial de la seva configuració com a subjecte individual.
Així, un dels reptes més importants de l’educació serà desplegar les competències necessàries per a viure i relacionar-se dins la comunitat social, prendre part, participar en la vida social, econòmica, cultural i política del propi entorn. I això passa per incorporar aspectes com ara la participació, l’empoderament i el desenvolupament de capacitats i habilitats ciutadanes. Perquè, si esperem l’edat adulta per a motivar i capacitar en les competències ciutadanes i del que és comunitari, ja és tard.
Per avançar cap al desenvolupament de subjectes socials «plens»: ciutadans capaços de pensar, sentir, dir i fer per si mateixos, capaços de transformar la seva realitat personal; però també hem d’incorporar a l’educació l’àmbit del que és comú, del que és comunitari. El desafiament és motivar i capacitar les noves generacions per a incloure’s en el teixit social, de sumar forces amb altres persones, d’associar-se lliurement, d’incorporar-se a les organitzacions socials i ciutadanes.
Per a fer-ho, hem de desplegar models d’intervenció educativa que —sense oblidar ni desatendre el desenvolupament de les capacitats personals— reforcin l’entorn sociocomunitari, per a poder reivindicar i donar respostes pròpies a les seves necessitats.
Maria Viñas Pich
