Anna-Bel Carbonell Rios
Educadora
Foto: Sophieja23 en Pixabay
Data de publicació: 16 de juny de 2025
Al llarg de la meva etapa com educadora, als alumnes i companys de feina, els proposava diferents activitats perquè s’obrissin al món i ampliessin la seva mirada. El plantejament de l’exercici partia d’analitzar, sense masses entrebancs ni influències, el que s’esdevenia al voltant de les persones que haurien d’acompanyar. Els convidava a que miressin, el més nítidament possible, amb els seus propis ulls i els preguntava ‘metafòricament’ quines ulleres portaven posades: graduades o no?, netes i transparents?, amb filtre?, enfosquides pel sol?, amb vidres polaritzats?…
Des d’una humil pedagogia de la realitat, intentava transmetre’ls que, com a futurs professionals del món social, havien de ser coherents, practicar l’escolta activa, no jutjar i, en canvi, sí estar als costat ‘de’. A més, havien de ser bons observadors en una societat on l’excés d’informació i les xarxes socials estan tan presents. Sovint, els empenyia a ampliar horitzons, a crear atmosferes acollidores i d’entorns segurs, a no deixar-se influir per una invasió d’emocions i sentiments desbocats davant d’històries dures i cruentes; ni per histrionismes ni per la llàstima vers les persones més vulnerables. Els animava a posar la ‘persona’ –sense més adjectiu al centre–, i aturar-se abans de prendre decisions que impliquen la vida d’altres i que fossin ells mateixos els qui exploressin, s’informessin, i fossin generadors del seu propi criteri, a banda del que els transmetessin els informes.
A la vida, entre el blanc i el negre, hi ha una gradació de grisos, a la paleta de colors que ve a ser la humanitat. Si reconeixem en cada ésser humà, per diferent que sigui a nosaltres, una persona digna i de ple dret, el cercle cromàtic –com diuen els artistes– s’amplia i és molt més ric.
Ens haurien d’educar des de la sorpresa de descobrir una visió senzilla i transparent de com és la vida, amb la seva bondat i cruesa. Una vida on hi té cabuda la riquesa de la gran diversitat que és la nostra casa comuna: la Terra.
La visió del món està, innegablement, associada al lloc on hem nascut, la família en la qual ens ha tocat viure, com ens han educat, quins amics tenim… i milions de realitats més. Alhora, es vincula també als nostres valors, idees i creences i, per aquest motiu, existeixen tantes visions com habitants hi ha al planeta.
Avui en dia, a conseqüència d’aquesta diversitat d’influències que incideixen en la nostra manera de ser i fer, de pensar i parlar i, per suposat de tot allò propi de la condició humana, se’ns presenta la qüestió de com es pot veure afectada la nostra cosmovisió per l’anomenat biaix ideològic. Un biaix que inclou el concepte de desinformació tot i, que paradoxalment, l’excessiva i constant informació que ens arriba, i es converteix en una eina per aconseguir el poder i, en canvi, no sempre representa una bona opció per formar-se un criteri propi, i interpretar adequadament la realitat.
I, és en topar amb aquesta situació, quan hem de saber mantenir la calma i treballar la paciència per escoltar el nostre cor, valorar curosament allò que ens envolta, i al que podem accedir a simple cop d’ull o cercant informació fidedigna. Però, a vegades, les presses, les falses autoexigències i les pressions socials ens confonen, i ens fan esclaus d’una irrealitat real que promet una superficial felicitat que no ajuda i emmascara actituds i emocions que es fan feixugues d’afrontar noblement com són el dolor, la tristesa, l’esperança, l’estimació, l’esforç, les il·lusions, la lleialtat, la tendresa, l’amabilitat… en no tenir prou eines per viure-les des de la pròpia llibertat. Vet aquí, doncs que el nostre entorn proper o globalitzat i llunyà pot veure’s falsejat depenent de qui ens digui ‘què’ o manipuli, en mostrar-nos massa confiats.
El cert és que la visió de cadascú, ja en estat pur, en essència, és distinta per si mateixa, i aquesta diferència encara augmenta més si no som capaços d’aturar-nos i fer una relectura pausada des de la contemplació i el silenci, des de la nostra visió interior. Perquè, en definitiva, estem parlant del món canviant en què vivim, que no és tan sols nostre, sinó de tota la humanitat, i que actualment demana a crits que modifiquem la nostra actitud per poder salvaguardar-lo i fer-lo perdurable en el temps.
Potser un dels millors regals que ens podríem fer és un grapat d’ulleres per veure el món des de totes les òptiques. Així és com els compartia el meu secret com educadora, tal com deia el Petit Príncep: «És molt senzill: només si veu bé amb el cor». Antoine de Saint-Exupéry, El Petit Príncep.
Aquest article va ser publicat a la revista RE núm 119 que portava per títol ‘Les cosmovisions, noves mirades’ el juliol de 2024
