Este Domingo, como os han dicho en la introducción, se celebra la fiesta del Cuerpo y la Sangre del Señor. De un Cuerpo que ha vertido la sangre sin ningún egoísmo por un acto de amor hacia los otros. Jesús ya lo había manifestado. Nadie da testimonio mayor testimonio que aquel que entrega su vida por los amigos. Los cristianos somos un solo cuerpo en Cristo. También una sola sangre con la sangre de Cristo. Somos, por un lado, la corporación de Cristo en medio del mundo. No tan solo hemos de ser cada uno testimonios. Es necesario un testimonio colectivo, social. Un hombre en medio de los hombres, sí, pero asimismo unas instituciones en medio de las instituciones.
Y también somos sangre. Los cuerpos pueden estar quietos, enraizados. La sangre no se detiene nunca. Un cuerpo del que se hubiera ido la sangre es un cuerpo muerto. La sangre corre siempre por nuestras venas, lo vivifica todo. Somos vida, somos amor. Si mutilan al cuerpo, queda contrahecho. Pero si uno pierde un hilo de sangre, se rehace y más tarde ni se acuerda. Una nueva sangre, a pesar de las desgracias, fluye siempre por el cuerpo de las comunidades del Señor.
Si, hoy es fiesta. Fiesta del amor fraterno proclamado en las calles y en las plazas. Jesús lo había dicho, mientras fundaba la Eucaristía: “Amaros unos a otros, como el padre me ama a mí y yo a vosotros”. No es suficiente amar a los otros con las cortas fuerzas de nuestro corazón humano. Es necesario amarlos como Dios nos ama; esto es, he de amar con amor de Dios, que no tiene límites, siempre es fiel y nunca se cansa. Esto es la caridad. Si intentamos amar como Dios lo hace a nuestras comunidades y a nuestro entorno, habrá menos injusticias; no faltará ni la ayuda ni el consuelo; no faltará el amor, la amistad. Si lo hacemos, haremos ya un espacio de alegre paz en el mundo, más allá aún de la fe y de la esperanza, porque, en Jesús, ya vemos al Padre y a su reino aquí. Ya empezamos realmente a poseer la casa de este Padre.
Dicho de otra forma, si no hubiera caridad, de nada serviría. Seríamos como una campana que doblara en vano. La caridad es amar de manera divina. Nuestro amor se transforma y enaltece. Por ello, la caridad es cristalina. Nunca tiene doblez, Es personal, no tiene prisa, como si todo lo que tuviera que hacer en el mundo fuera lo que está haciendo en aquel instante. La caridad no se mueve entre fantasías, sino entre realidades.
La caridad, la puede practicar un pobre o un hombre lleno de dignidades. Será más eficaz el que tenga más caridad. No necesita nada. Ella misma irá creando lo que haga falta, como la madre que da el pecho al hijo que acaba de nacer. Y como los árboles dan espontáneamente la maravilla de ramas y hojas, la caridad produce hechos suavemente extraordinarios. La caridad emprende sus actos con prontitud y le resultan gozosos. Y sorprendentemente fáciles. Y dan fruto abundoso. Tan solo en la caridad se vive con Dios y Dios está en nosotros. La caridad no tiene Norte. Todo el horizonte es Norte para su quehacer. La caridad no desea ni hace daño a nadie. Hace todo el bien que puede, a todos. La caridad nunca es superficial ni frívola. Sabe escuchar a Dios a través de la voz de los otros, incluso de aquellos que odian. La caridad no dice nada, obra. La caridad todo lo atraviesa, no tiene obstáculos. En el amor, nos conmueven las personas, por su valor. En la caridad, nos conmueven deslumbrándonos aquellas personas que tienen en sí mismas más a Dios. La caridad no crea celos, porque todos se benefician y sacian de ella. La caridad sabe que un hombre vivo, real, vale más que todas las ideologías juntas, que son abstracciones y conceptos. Al contrario, sería una idolatría.
La caridad es, incluso, motor del amor, y así, éste, puede serlo eficazmente de la justicia. El amor duerme al dormir. Por eso la gente dice al despertarse: “Buenos días, amor”. La caridad vela hasta cuando duerme. No es necesario saludarla por la mañana. Ha seguido siendo todas las horas uno en los otros. La caridad no tiene ministros ordenados. Todos lo somos y lo podemos ser. La caridad ilumina la vida y todo se ve y se entiende mejor. Ilumina al mismo amor. Nos descubre los auténticos y verdaderos motivos del dolor, de la alegría y hasta del existir. La caridad, porque va donde quiere, siempre se mueve y se coloca de la mejor forma para recoger el viento del espíritu. Tiene una opción, la de hacer en todo momento lo mejor, pero sin obsesiones ni análisis profundos. Es como las aves, que saben aprovechar al máximo el viento.
La caridad no tiene fronteras, ni de razas, ni de edades, ni de condiciones sociales, ni de ninguna otra. La caridad no piensa en la muerte. Vive más allá. La caridad no pone los dolores y sufrimientos propios sobre los demás. Al contrario. Asume los de los demás. No pide que la traten según justicia, le basta, y sólo pide, que la dejen seguir obrando como ella es. La caridad no se preocupa por hacer felices a la gente. Esto es cosa del amor. Lo que desea es que todos accedan a ese vivir y actuar en caridad, porque eso sí que es la verdadera felicidad. La caridad es transparente. A través de ella vemos a Dios cercano y a los demás más humanos. La caridad no tiene fin. Vivamos con caridad. Caridad y sólo caridad.
(original: Sermó de Pasqua a TVC)
Aquest diumenge, com us han dit en la introducció, se celebra la festa del Cos i de la Sang del Senyor. D’un Cos que ha vessat la sang sense cap egoisme per un acte d’amor als altres. Jesús ja ho havia manifestat. Ningú dona testimoni més gran d’amor que aquell que dona la vida pels amics. Els cristians som un sol cos en Crist. També una sola sang amb la sang de Crist. Som, per un cantó, la corporació de Crist enmig del món. No sols hem de ser cadascú testimonis. Cal un testimoniatge col·lectiu, social. Un home enmig dels homes, sí, però tanmateix unes institucions enmig de les institucions.
I també som sang. Els cossos poden estar quiets, arrelats. La sang no s’atura mai. Un cos d’on hagués lliscat la sang és un cos mort. La sang corre sempre per les nostres venes, ho vivifica tot. Hem de ser, doncs, la sang mística de Crist, que vivifiqui tot i a tots. Som vida, som amor. Si el cos el mutilen, queda estrafet. Però si un perd un raig de sang, la refà i poc després ni se’n recorda. Una nova sang, malgrat les desfetes, flueix sempre pel cos de les comunitats del Senyor.
Sí, avui és festa. Festa de l’amor fratern proclamat als carrers i places. Jesús ho havia dit, tot fundant l’Eucaristia: «Estimeu-vos els uns als altres, com el pare m’estima a mi i jo a vosaltres». No n’hi ha prou d’estimar els altres amb les curtes forces del nostre cor humà. Cal estimar-los com Déu ens estima; és a dir, haig d’amar amb amor de Déu, que no té límits, és sempre fidel i mai es cansa. Això és la caritat. Si tractem d’estimar com Déu ho fa a les nostres comunitats i al nostre entorn, hi haurà menys injustícies; no mancarà l’ajut ni el consol; no faltarà l’amor, l’amistat. Si ho fem, farem ja un espai d’alegre pau dins del món, més enllà fins i tot de la fe i de l’esperança, perquè, en Jesús, ja hi veiem el Pare i el seu regne ací. Ja comencem realment a posseir la casa d’aquest Pare.
Altrament, si no hi hagués caritat, de res serviria res. Seríem com una campana que vibrés en va. La caritat és estimar a manera divina. El nostre amor es transforma i enalteix. Per això, la caritat és cristal·lina. Mai té dobles jocs. És personal, no té pressa, com si tot el que ha de fer en el món fos el que està fent en aquell instant. La caritat no es mou entre fantasies, sinó entre realitats.
La caritat, la pot practicar un pobre o un home ple de dignitats. Serà més eficaç el que tingui més caritat. No necessita res. Ella mateixa anirà creant el que calgui, com la mare que dóna el seu pit al fill nat. I com els arbres donen espontàniament la meravella de branques i fulles, la caritat produeix fets suaument extraordinaris. La caritat emprèn els seus actes amb promptitud i li resulten joiosos. I sorprenentment fàcils. I donen fruit abundós. Sols en la caritat es viu amb Déu i Déu està amb nosaltres. La caritat no té Nord. Tot l’horitzó és Nord per la seva tasca. La caritat no desitja ni fa mal a ningú. Fa tot el bé que pot, a tots. La caritat mai és superficial ni frívola. Sap escoltar Déu a través de les veus dels altres, fins i tot dels que odien. La caritat no diu res, obra. La caritat tot ho travessa, no té obstacles. En l’amor, ens commouen les persones, pel seu valer. En la caritat, ens commouen alluentant-nos aquelles persones que tenen en si mateixes més a Déu. La caritat no genera gelosia, perquè tots es beneficien i se sacien d’ella. La caritat sap que un home viu, real, val més que totes les ideologies plegades, que són abstraccions i conceptes. Al contrari, seria una idolatria.
La caritat és àdhuc motor de l’amor i així aquest pot ser-ho eficaçment de la justícia. L’amor dorm al dormir. Per això la gent es diu al despertar: «Bon dia, amor!». La caritat vetlla tot i quan dorm. No cal saludar-se al matí. Ha seguit sent a tota hora un en els altres. La caritat no té ministres ordenats. Tots ho som i ho podem ser. La caritat il·lumina la vida i tot es veu i s’entén millor. Il·lumina el mateix amor. Ens descobreix els autèntics i veritables motius del dolor, de l’alegria i fins i tot de l’existir. La caritat, perquè va on vol, sempre es mou i col·loca de la millor manera per recollir el vent de l’esperit. Té una opció, la de fer en tot moment el millor, però sense obsessions ni anàlisis profundes. És com les aus, que saben aprofitar al màxim el vent.
La caritat no té fronteres, ni de races, ni d’edats, ni de condicions socials, ni de cap altra. La caritat no pensa amb la mort. Viu més enllà. La caritat no posa els dolors i sofriments propis sobre els altres. Al contrari. Assumeix els dels altres. No demana que la tractin segons justícia, en té prou, i sols demana, que la deixin seguir obrant com ella és. La caritat no es preocupa de fer feliços a la gent. Això és cosa de l’amor. El que desitja és que tots accedeixin a aquest viure i actuar en caritat, perquè això sí que és la veritable felicitat. La caritat és transparent. A través d’ella veiem Déu pròxim i els altres més humans. La caritat no té fi. Visquem amb caritat. Caritat i sols caritat.
Alfredo Rubio de Castarlenas