J. Corbella i Duch
Advocat
Foto: paulaquiyahora (Pixabay)
Data de Publicació: 14 de juliol de 2025
Cal reconèixer que soc una mica xafarder per naturalesa, que tinc curiositat i m’agrada saber i veure coses noves. Segurament per això hi ha un parell d’activitats que m’entretenen i, segons com em distreuen de la feina. Són les de buscar paraules al diccionari, i la de resseguir notícies antigues en diaris i publicacions de tota mena.
Els diccionaris sempre han estat per a mi una gran distracció, i també un motiu per a perdre temps innecessàriament, atès que buscant una paraula salto fàcilment a una altra que hi pugui haver en la seva definició, i d’aquesta a una altra, i així passo el temps saltant pàgines, o bé em quedo llegint-ne d’altres que he anat veient tot passant fulls buscant la que és motiu de consulta.
Això sempre ha estat habitual mentre m’he servit de l’ajuda del diccionari imprès sobre paper, més o menys fi i delicat, el conegut com a paper bíblia, però sembla que no és tan habitual fent la consulta per Internet, malgrat que, més d’una vegada, la definició d’una paraula m’hagi portat a la recerca d’una altra de semblant, o amb definició antagònica.
Per altra banda, darrerament he consultat butlletins oficials de temps passats, quan encara es presentava sota el rètol de Gaceta de Madrid, omplint les seves pàgines tant amb normes legislatives i disposicions oficials, com amb notícies d’arreu, cosa molt habitual en temps passats, atès que com a gaceta, el seu objecte primordial era la publicació de notícies. Amb els anys, i a mesura que guanyaven pes les publicacions oficials, i que apareixia premsa especialitzada en notícies i comentaris, en l’anomenada Gaceta, perdien espai les notícies, fins a fer-li desaparèixer la naturalesa de gaseta per a esdevenir butlletí o diari oficial, que, entre nosaltres, és conegut amb els acrònims de BOE (que publica les normes i disposicions de l’Estat), de DOUE (en l’àmbit de la UE), i de DOGC (pel que fa a les disposicions normatives de la Generalitat de Catalunya).
Doncs no fa gaires dies que tot mirant, i saltant d’una publicació a una altra, em trobo un edicte d’un Jutjat de València a la Gaceta de 31 d’agost de 1876, citant els pares de Manuel Salvador: pordiosero, de 55 años, que falleció repentinamente el día 2 de julio último en la plaza de San Nicolás.
La fredor d’aquest anunci judicial m’ha entristit, malgrat que amb els anys he vist, i llegit, relats de tota mena en atestats i diligències judicials. No he pogut evitar un salt de la imaginació i ‘veure’ una plaça de la ciutat de València, plena de gent que va amunt i avall i, en un racó, apartat de la vista de tots, un home agonitzant fins a morir sense que ningú se n’adoni.
L’escena que he viscut després de la lectura de l’edicte ha estat colpidora. No pas per la seva redacció, freda, allunyada de qualsevol sentiment o valoració, sinó per la representació imaginària de la vivència del trànsit d’aquesta vida fet per una persona en una plaça pública, segurament, en la més absoluta solitud i al marge de la gent.
L’edicte és del darrer terç del segle XIX, i sembla que avui no haurien de passar aquestes coses en la nostra societat, però malgrat el temps i els avenços materials i socials cada dia veiem captaries, gent sense sostre que dormen a les entrades de garatges, sota caixers automàtics, en sales d’aeroports, als parcs i a les raconades d’algunes places.
Passa el temps, però algunes coses no canvien. Malauradament, encara hi ha persones que viuen i moren al carrer.
Article publicat al Segre el 14 de juny de 2025
