No fa gaire a Europa es parlava d’una crisi de les religions, perquè preocupava a tots els testaments religiosos. Amb la progressiva secularització a les societats occidentals semblava que els símbols religiosos i sobretot les seves institucions perdrien tot prestigi social i que aquesta qüestió desapareixeria de la vida social. Però darrerament i coincidint amb el procés de globalització arreu s’ha despertat un desig de religiositat que afecta a moltes persones i a diferents àmbits. 

Avui està de moda tot tipus d’espiritualitats, fins i tot una mena de religiositat laica, en la qual se cerca una espiritualitat sense Déu. Haurem de plantejar-nos si les grans religions donen resposta a les necessitats de la gent davant d’una recerca del Misteri per altres vies i camins. Però el cert és que avui més que mai ressonen en força les paraules d’Albert Einstein: “El més bell que podem experimentar de la cara misteriosa de la vida, és el bressol, el sentit fonamental del veritable art i de veritable ciència. Qui no hagi experimentat mai, qui no és capaç de meravellar-se, és una persona morta. Els seus ulls s’han apagat. Aquesta experiència intima del misteri, tot i que barrejada amb altres elements es troba en el fonament de la religió. La veritable religiositat és la captació d’allò impenetrable, és reconèixer les manifestacions de la raó més profunda i de la bellesa més exultant”. 

Raimon Ribera diu que podem entendre l’espiritualitat com la capacitat de l’ésser humà de relacionar-se amb ell mateix, amb els altres, amb la societat, amb la cultura i amb la natura fent servir eines de percepció i mecanismes de vinculació no limitats als destinats a garantir la pròpia convivència material i la procreació a enfortir la pròpia influencia en l’entorn o a alimentar la satisfacció i l’adulació rebudes d’aquests entorns. És la capacitat d’observar el món i observar-nos a nosaltres mateixos, des del silenci i la distància, des de l’aquietament de les nostres pulsions, des d’una perspectiva global i comprensiva, procurant no conformar la realitat mitjançant la projecció dels nostres prejudicis i de les nostres visions egocèntriques i apriorístiques. 

Avui doncs molta gent veu la necessitat de tornar a ser contemplatius, és a dir, a templar-nos segons l’amor que s’expressa de mil maneres. A viure llargs temps de soledat i silenci per entrar a l’interior d’un mateix, asserenar-se, assossegar-se i des d’aquest silenci reparador contemplar el cosmos i tota creació. Necessitem sentir que no estem sols en l’aventura d’existir. Que el nostre pou interior no és ple de banalitats i coses supèrflues, sinó d’una realitat que ens depassa, que no sabem com descriure, però que ens trasbalsa i ens fa viure d’una manera nova i diferent la vida de cada dia. Aquest pou interior esdevé per a nosaltres un misteri, en el que mínimament arribo a capbussar-m’hi sento com es renova tot el meu ésser i entenc millor el sentit de la meva existència i del meu viure quotidià. 

Som els companys més íntims de nosaltres mateixos. La nostra consciencia és alhora com un microscopi i un telescopi, que ens permet un diàleg amb nosaltres mateixos, per conèixer-nos i ser conscients, és a dir, a tenir ciència de qui som i com som, de com és la companyia més continuada i pròxima que soc jo mateix. Però per damunt de tot aquesta contemplació pacifica l’ésser humà perquè ens fa viure l’experiència de què no som fruit de l’atzar ni la casualitat, sinó de l’Amor, alhora que possibilita  l’acceptació plena d’un mateix i ens permet veure quins són aquells dons que hem de desenvolupar per millorar i créixer com a persones. A més ens situa en la millor perspectiva  – la humilitat i l’agraïment -, per obrir-nos al Misteri d’un Déu que semblant que està molt enllà, és joiosament molt proper i íntim. 

 

Jordi Cussò és capellà, economista i president l’Associació Cultural Valors 

Comparte esta publicación

Deja un comentario