No és cert que el nostre món no tingui entranyes. La societat la formem persones de caràcters i calats molt diferents. Per sort -i per a pau de la nostra esperança-, hi ha molta gent amb entranyes tot i que, és cert, n’hi ha massa que les tenen adormides. Bé: unes adormides i altres anestesiades. En el pitjor dels casos, alguns les tenen atrofiades per falta d’ús, és clar.
La força de la imatge serveix sovint de detonador per a la sensibilitat pública sobre situacions inadmissibles des d’una perspectiva humana. Una sola imatge a vegades comunica més que tot un assaig d’ètica. En l’últim any, les imatges de refugiats provinents de Síria han anat apareixent una i altra vegada. Com oblidar Aylan, aquest nen amb nom que cridava les morts de tots els altres els noms dels quals desconeixem…
Però aquesta no és, lamentablement, l’única imatge. Ni l’única causa que apel·la a les entranyes de la societat.
«Invisibles» es titulava gràficament aquell documental de Javier Bardem, recolzat per Metges Sense Fronteres, que donava, precisament, visibilitat a algunes d’aquestes realitats. Fa uns dies es van lliurar els premis Ortega i Gasset de periodisme. «Arribant al paradís» és el gràfic títol de la fotografia de Samuel Aranda premiada: una mare abraçada al seu fill a l’aigua a la costa de Lesbos.
No es poden oblidar tots aquests milions que moren de fam i desnutrició, els que arriben -o moren en l’intent- amb pasteres pel sud d’Europa, les que inconscientment acaben en mans de màfies que les introduiran en una prostitució indesitjada, els qui pateixen per guerres instigades per interessos econòmics forans, els qui no reben tractaments mèdics existents, els qui són torturats per la seva condició o creença i criden a les portes d’altres països demanant, simplement, poder ser …
Sí, un cop més en la seva llarga història, una mena de un fantasma recorre Europa. És el fantasma dels horrors que degraden l’ésser humà. Si Marx alertava sobre els proletaris que no tenien res a perdre, llevat les seves cadenes, avui són milions de persones que no tenen res a perdre perquè la seva vida gairebé no és vida a causa del terror o la injustícia extrema. Recordo aquell «Disculpi el Senyor» que Serrat cantava a principis dels 90 … Vint-i-cinc anys en què han anat augmentant les procedències i raons dels que arriben als rebedors d’Europa.
Som molts els que no sabem què dir, però tampoc podem callar. No sabem què fer, però ens urgeix contribuir en alguna cosa. El cas és que, fem el que fem, les nostres consciències no quedaran del tot tranquil·les: això és la nostra salvació com a éssers humans i alhora la nostra condemna al malestar. I ens crema a les entranyes -sí, precisament a les entranyes-, que els que haurien d’encapçalar la gestió del bé comú no reconeguin en aquests drames que s’hi està jugant la dignitat de la nostra cultura i civilització.
Crec fermament en la veritat de la formulació d’Adela Cortina quan detecta en molts una «raó mandrosa, sense ànima i sense cor, [que] veu impossibilitats per tot arreu». Per fer-hi front, Cortina propugna una raó diligent, que «aprecia, estima i considera des de la reflexió» i que fa que s’ampliï «de manera increïble l’àmbit del possible».
Aquest és el repte d’una societat amb entranyes i demana que siguem capaços d’aportar el millor de nosaltres mateixos, que col·laborem per articular una resposta interdisciplinària que sigui efectiva i sostenible, i no una simple reacció emocional que només reformularà el problema, esdevenint una involuntària forma de marejar la perdiu.
Apostem pel despertar de les nostres emocions i les nostres entranyes. Benvinguda sigui la compassió que, com Helena Béjar escrivia fa anys, «suposa una disposició a l’empara», una predisposició a donar aixopluc. I d’acord que això no és senzill d’articular. Posem-hi, doncs, el cap, a més del cor i l’ànima.
Si no perdéssim el temps, l’energia i la sensibilitat en coses que no ho mereixen, podríem -sumant- articular respostes d’acollida, aquí, i d’atenció, allà. Perquè n’hi ha molts -¡massa!- als quals els focus de les càmeres no arriben malgrat les filigranes que els seus professionals fan pel bé de tots.
No sabem què dir, però tampoc podem callar. No sabem què fer, però ens urgeix contribuir en alguna cosa.
Fem el que fem, les nostres consciències no quedaran del tot tranquil·les: això és la nostra salvació com a éssers humans i alhora la nostra condemna al malestar.
Natàlia Plá
