Les democràcies al món, encara dins dels seus diferents graus d’avenç i estabilitat, estan travessant un moment de crisi molt visible. La corrupció que surt a la llum per tot arreu debilita la força del vincle de confiança que ha sustentat fins ara els sistemes democràtics. I el suposat antídot que estan usant aspirants a polítics -com Donald Trump- és el discurs populista: emotiu, carregat de llocs comuns i prejudicis i còmplice de les tendències més primàries de la població, la qual cosa és pitjor que la malaltia a la qual pretén posar remei.
Tot això s’expressa en unes campanyes i uns «diàlegs» entre candidats que són gairebé caricatures d’un autèntic debat polític. Aquí voldria assenyalar algunes claus per deliberar amb serietat en qualsevol altre fòrum públic, i que en la meva manera de veure s’haurien d’ensenyar a les escoles per elevar la qualitat de la democràcia en qualsevol país.
Assumir els límits de la nostra raó
Tota persona té límits en la seva possibilitat d’entendre’s a si mateixa i el món que l’envolta. En primer lloc, perquè la nostra capacitat de comprendre és en si mateixa limitada. Després, perquè físicament estem en un lloc, pertanyem a una cultura, categoritzem el món en una llengua, amb unes determinades eines culturals i amb unes rutines de pensament de les quals no en som conscients. Això provoca que tots tinguem àrees cegues, aspectes de la realitat que no percebem -ni tan sols quan algú ens les descriu-, la qual cosa marca de manera dràstica la nostra comprensió del que vivim.
Hi ha, a més, altres biaixos dels que podem ser més o menys conscients. D’una banda, les creences que solem compartir amb persones del nostre entorn, lligades a la història comuna. I, d’altra, els biaixos individuals que resulten de la nostra història personal, experiències més o menys agradables i elements de judici més o menys rudimentaris, que ens marquen en la interpretació del que succeeix.
Per això, si volem ampliar la nostra visió de la realitat i respondre-hi amb més possibilitats d’encertar, és indispensable escoltar com altres la veuen, com la valoren des d’altres angles i punts de vista. Sabent, és clar, que ells i elles també estan marcats per les seves pròpies limitacions.
Tenir honradesa intel·lectual
L’honradesa intel·lectual és la capacitat de reconèixer l’encert i el que hi hagi de veritable en les opinions d’altres persones, fins i tot encara que se’ls consideri adversaris o pertanyents a altres grups ideològics, racials, religiosos o de qualsevol tipus.
No hi ha deliberació possible si tots els participants es consideren posseïdors de l’única i total visió de la realitat.
Per això és indispensable la humilitat de reconèixer que un aporta una part del que s’està considerant: una solució, una descripció del problema, una sèrie d’idees per projectar alguna cosa junts. Les persones tancades en les seves pròpies ideologies o creences són incapaces de veure el que hi ha d’encertat, veritable o raonable en els membres d’altres grups, simplement pel fet que no pertanyen al propi. Es deixen portar pel prejudici davant la diversitat, sense entrar en la consideració sincera del que estan dient els altres.
La grandesa de les persones també es mesura per la seva capacitat de veure les evidències, encara que siguin altres els que les assenyalen; la capacitat de reconèixer en altres la possibilitat d’encertar i formular millor que elles mateixes un argument o algun aspecte de la realitat.
L’honradesa intel·lectual suposa una forma molt alta de maduresa humana: la humilitat de la raó; la senzillesa d’acceptar que un individu, per molt savi o intel·ligent que sigui, no posseeix la totalitat de la veritat ni pot abastar per si mateix la complexitat del món que l’envolta. Tota persona pot aportar-li alguna cosa: un angle de visió, l’èmfasi en un aspecte que no havia considerat, un suggeriment interessant.
L’honradesa intel·lectual pot -i ha de!- conviure amb una apassionada defensa del propi punt de vista i de les pròpies conviccions, però deixant sempre espai per considerar el que els altres aporten, per reconèixer immediatament en ells el que hi hagi de veritable i encertat.
Leticia Soberón
