Vivim en una societat que ens obliga a portar un ritme tan frenètic que estem submergits en una riuada que ens arrossega amb força. Anem plens de treballs, de tasques, de diligències, de compromisos. Si d’alguna cosa es queixa la gent d’aquest començament de segle és de manca de temps. Però, d’altra banda, tenim una greu incongruència, perquè amb aquesta manera de funcionar, vivim amb la sensació que perdem molt de temps. En arribar la nit sentim que hem passat tan de pressa per la vida, que no hem vist ni ens hem adonat de res, que no gaudim de gairebé res.
A més, ens adonem que, els uns als altres, ens fem perdre el temps amb preguntes inútils, trobades vanes, criticant i, per acabar-ho d’adobar, els mitjans de comunicació i les xarxes socials ens inculquen que si no estem al cas de tot el que passa anirem perduts pel món.
Necessitem recuperar la serenitat, la pau, per a viure amb goig el que som, sentir el que vivim, que el temps «gastat» ens aporta alegria, felicitat. Omplir de sentit el nostre temps és omplir la vida de contingut. Necessitem estones d’estar sols i estones per a estar amb els amics i compartir les nostres vivències amb les persones que més estimem.
D’aquestes estones, sorgirà el temps per a treballar en tantes i tantes coses. Però hem de posar l’accent en les primeres. Si posem l’accent en les coses que cal fer, no ens quedarà mai temps per als amics, per als altres, per a estar en pau i alegria.
Molta gent quan els proposen una cosa, s’excusa dient: «No tinc temps». I aquesta sensació de no tenir temps no deixa de ser una contradicció, perquè si alguna cosa som els éssers humans és temps. És absurd queixar-se: no tinc temps! És tan absurd com si un peix submergit digués que no té aigua. Som temps i estem submergits en el temps, i podríem dir que l’únic que posseïm les persones és temps. Aquest és el capital inicial que tots tenim i que ens constitueix com a éssers humans.
Una altra cosa molt diferent és com administrem aquest temps. Si l’administro bé, totes les coses es ressituen com per art de màgia. No em serveix de res tenir molts amics, ocupacions, escriure e-mails, whatsapps, etc., si no administro bé el meu temps. I si un s’atura a pensar, s’adona que les activitats, les ocupacions, els mateixos amics, els whatsapps són els mateixos que diem que ens roben el temps. És una contradicció: vols tenir temps per a poder estar més estona amb aquelles coses i persones que dius que et roben el temps! Si volem gaudir del temps i no tenir la sensació que se’ns escapa, abans de res, cal crear un espai i un temps per a ordenar el propi temps, com repetia sovint Alfred Rubio. «Un temps per a cada cosa o acció, i cada cosa o acció al seu temps». Només així tindrem un temps per a cada activitat i cada activitat tindrà el seu temps, i, per sobre de tot, gaudirem del temps i perdrem aquesta falsa sensació que no tenim temps per a gaudir de les coses i de la vida.
Tot això ens condueix a un altre dels mals de la nostra societat: no saber gaudir de res i tenir sempre la sensació que fem una cosa dolenta pel fet de gaudir de les coses. Des d’aquesta perspectiva fa l’efecte que quan habitualment tenim temps, ens pensem que això és perdre el temps. És pensar que només vivint al límit ens podrem premiar amb una estona de no fer res. I, què vol dir «no fer res»?, perquè sempre fem alguna cosa: dormir, menjar, passejar, descansar… El que passa és que no ens permetem un espai de gaudi, sense afegir-hi una dosi de patiment innecessari. Tenim una societat en la qual som importants quan podem dir que estem ocupats, que no tenim temps, i és un drama dir que no faig res, que em sobra temps. És un drama o és un motiu d’enveja, perquè això se suposa que només ho fa la gent rica i, per tant, aspirem a ser rics per a tenir temps lliure. Una altra de les nostres contradiccions.
Una societat s’empobreix quan no té temps per a donar, per a compartir. Entrem en crisi social i econòmica, no solament quan s’empobreixen les butxaques, sinó quan perdem capacitat d’altruisme, de generositat i de solidaritat, quan no hi ha temps per a la gratuïtat. La compassió o l’amor gratuït han de ser el nord en la brúixola del nostre temps, que orienta la voluntat, per a fer de la nostra vida un temps que no espera res a canvi i que no es mou per rebre una recompensa. La nostra riquesa és que som temps, i com que tenim el que volem, en podem fer la nostra veritable donació. Amb el pas dels anys un aprèn que el temps que havia guardat, de fet l’ha perdut i que el temps que havia donat és el que realment ha guanyat.
És urgent que sapiguem alliberar el temps de falses ocupacions, de tecnologies que ens absorbeixen, de frivolitats, i viure amb tota intensitat, gaudir de cada moment, del que som, i obrir-nos a tota la realitat que ens envolta i que ens ha estat regalada des de sempre.
Jordi Cussó
