El món viu moments d’incertesa i de molta tensió, que originen manifestacions i convulsions socials. A orient i a occident, per diferents raons, tot es mou, i no sempre d’una manera pacífica, com tots voldríem. Recuperant els apunts d’una conferència que fa anys va impartir el professor Raimon Panikkar i que portava per títol: «Fonaments de la democràcia: força i debilitat», recopilo algunes anotacions:
«Que tots som iguals és un dogma feble. Som diferents i hem de trobar un sistema de «la polis», que tingui en compte la diferència, i que no ens vulgui igualar per la llei. Si hi ha una gran diferència econòmica, no pot donar-se la democràcia. Cal passar d’una cultura de la guerra (sentit ampli) a una cultura de la Pau: un nou cultiu de l’esperit humà que no es basi en la competitivitat, sinó en la diversitat i el pluralisme, en el reconeixement de la nostra contingència, és a dir, no tenir una visió absoluta que pugui jutjar l’altre. Sistemes de pensament que són incompatibles entre si es necessiten entre si, tot i que no s’entenguin. No hi ha un esquema únic, unitari i vàlid per a tothom. No podem centralitzar cap forma de poder, ni cap forma de vida.»
Tot i que aquestes paraules van ser dites fa molts anys, són de gran actualitat. Fa temps que alguns autors assenyalen alguns límits de les democràcies actuals i de la urgència que aquestes facin un salt qualitatiu. Però, quan vivim moments com els del present, és quan aquests límits es fan més patents, tant, que provoquen que una part de la ciutadania qüestioni la legitimitat de la democràcia. Ignasi de Loiola deia: «en temps de tribulació no fer mudances», però, tot i així, necessitem canviar algunes coses perquè la gent torni a recuperar la confiança en les institucions democràtiques.
Quan estem enmig d’una tempesta, costa molt trobar la paraula serena i tranquil·la, perquè tots estem alterats i nerviosos i la por a enfonsar-nos fa que acabem cridant-nos i que vulguem imposar els nostres criteris i solucions. Malauradament, és en aquests moments quan apareixen els profetes de les calamitats i els messies de les solucions definitives. Si l’educació és bàsica per viure en democràcia, ens adonem que no hem estat educats per viure la democràcia en moments de tempesta. Quan tot trontolla calen altres criteris, seguretats, i, sobretot, que tothom deixi de banda allò de «salvar els seus interessos, els seus partits, les seves ideologies», per buscar el que sigui millor per a tothom. Hem de ser capaços d’anar junts, i encarar amb fermesa els vents i les tempestes, que no deixen de ser reptes de futur.
Com diria Raimon Panikkar, cal sortir de la sorra (lluita, competència, victòria) per anar a l’àgora, on es parla, es discuteix. S’han d’oferir espais on pugui dialogar, sense presses, sense imposicions. Abans haurem de rescatar la parauladiàleg, perquè, avui, a l’igual que altres grans paraules com democràcia, llibertat, solidaritat o justícia, les hem tretes de l’àgora i les hem situades a la sorra, per convertir-les en les primeres armes que fem servir contra els altres, impulsades amb la fona del ressentiment.
El punt X de la Carta de la Pau dirigida a l’ONU diu: “Un creixent nombre de països reconeixen ja en l’actualitat que tots tenim el dret a pensar, a expressar-nos i agrupar-nos lliurement, respectant sempre la dignitat i els drets dels altres. Però, igualment, cada ésser humà té el dret a viure la seva vida en aquest món de manera coherent amb allò que sincerament pensa. Les democràcies, doncs, han de fer un salt qualitatiu per defensar i propiciar, també, que tota persona pugui viure d’acord amb la seva consciència sense atemptar mai, per descomptat, a la llibertat de ningú ni provocar danys als altres ni a un mateix.”
És urgent fer aquest salt qualitatiu per intentar sortir de les democràcies de les majories o de les minories, per proposar una democràcia de la pluralitat i de les diferències. Hem de repensar una democràcia que té el repte de tutelar i regular la convivència dels diferents grups que integren la societat i que tenen dret a gaudir, amb llibertat, de la seva opció de viure.
La democràcia ha de fer possible que els individus i els grups, dins de les nostres societats de masses, puguin fer realitat la seva pròpia història, així com viure en aquells costums i valors en què reconeixen la seva identitat.
Ho hem de repensar entre tots, perquè aquest salt qualitatiu no ve caracteritzat per un sol projecte, sinó per les diferents tradicions que configuren el moment present i que fan possible que cada individu o grup es reconegui formant part d’una cultura plural. La democràcia ha de ser un espai d’institucions, una plaça oberta, on es troben les diferents opcions polítiques, culturals, religioses, i on es generen els diàlegs que fan possible que els individus i els grups caminin cap a l’edificació de la pau.
Jordi Cussó
