Ja fa temps que comença a preocupar la invasivitat dels mòbils «intel·ligents» en la vida quotidiana i presencial de les persones, famílies, empreses, grups. Per descomptat és molt visible en nens i joves. Però fins i tot els més grans ens passem la vida mirant aquesta pantalla petita que, com una bola de vidre, pot vehicular-nos missatges de tots els tipus i graus d’importància. Missatges que desitgem o temem, que ens alegren o estimulen, i moltíssims que no ens importen en absolut. A la fi del dia hem passat diverses hores mirant aquesta petita pantalla, saltant d’un tema a un altre i acabem embotits i esgotats. Sovint sense haver-nos comunicat bé amb les persones que tenim més a prop!
Això està passant als milions de persones que conformen la societat actual.
És fàcil donar la culpa a «la tecnologia digital». Però no ens adonem que l’eix no és la tecnologia: es tracta del nostre univers que de cop està disponible a través d’un sol artefacte. És, ni més ni menys, portador del conjunt de relacions personals i fonts d’informació que ens configuren.
Per això, per poder alliberar-nos de l’atordiment que provoca, és molt important destrenar els molts elements que convergeixen i es canalitzen a través de l’smartphone. De vegades és telèfon, d’altres diari o revista, o l’escriptori de l’oficina, pantalla de televisió, pronòstic del temps, calculadora, joc solitari o col·lectiu… I, per sobre de tot, és el canal de les converses amb les persones i grups que formen la nostra xarxa de relacions. Els trobem o ens arriben a través de missatgeria instantània i xarxes socials.
Per això aquest «telèfon» es transforma en una arma de dos talls. Al trencar la dimensió «espai-temps», ens manté en nombroses converses gairebé ininterrompudes com a cercles concèntrics per grau de proximitat amb persones i grups que d’una altra manera simplement estarien fora del nostre abast i, per tant, de la nostra ment, almenys en el dia a dia.
Aquestes converses tenen diferents càrregues d’emotivitat, importància i significació per a nosaltres, però n’hi ha prou que n’hi hagi tres o quatre que puntuïn alt en aquests criteris, perquè la vida se’ns vagi mirant i teclejant al mòbil. I, de retruc, aliens a les persones que tenim més a prop!
El fet que aquests diàlegs durin indefinidament els resta significació i valor. A més, se’ns multipliquen fins a fer-nos la vida impossible. ¿Ens estranya estar atordits quan barregem i combinem tot tipus de relacions, informacions i dades en el curs d’un dia, quan la nostra possibilitat real de digerir la informació és molt menor?
Oblidem que, com a éssers humans, tenim límits en la nostra capacitat de prestar atenció, d’elaborar i comprendre les dades, d’interactuar significativament amb els altres.
Quina paradoxa! Els telèfons intel·ligents poden fer-nos cada vegada més ximples, i més insulses les nostres converses si no els gestionem adequadament.
Cal aprendre a graduar de la millor manera les nombroses «presències» dels altres en la nostra vida, i la nostra en la d’ells, tant en la vida física com en la digital… començant per nosaltres mateixos, que som una presència necessària al nostre propi jo.
Hem d’aprendre a estar tots sols, pensar tots sols sense interferències constants. Apagant o apartant el telèfon mòbil!
S’ha discutit molt sobre la «primacia de la presència física» amb d’altres, la importància d’estar-estant realment amb les persones que ens envolten. Però això suposa filtrar, decidir i posposar les innombrables converses obertes amb altres interlocutors. Donar a cada persona -física o digitalment contactada- el valor i respecte que mereix.
Segur que això ens ordena la ment i ens des-atordeix.
Leticia Soberón
