Assenyalava Manuel Castells, en un article del passat 19 de gener, que hi ha una autèntica «conspiració contra Europa» (1). Segons ell, s’està vivint la pugna entre dos models culturals diferents i en molts aspectes divergents. Podria sintetitzar-se així: el model de l’Europa més liberal, pluralista i il·lustrada, posada en escac pels nous populismes xenòfobs i ultranacionalistes. Aquests últims s’autoproclamen defensors -a la seva manera- de la tradició judeocristiana, contra el que consideren una invasió de l’Islam en territori europeu. Un decidit impulsor d’aquesta visió a Europa, segons Castells, és Steve Bannon, exassessor de Donald Trump.
Cadascun dels models entén de manera diferent la gestió dels interessos nacionals amb la resta de països. Però també i sobretot, contrasten en la comprensió de fons sobre l’ésser humà, la millor manera de construir societat, la família i la relació entre homes i dones.
Què està en joc.
El model originari de la Unió Europea va néixer per sostenir la pau aconseguida, amb una realitat nova i integrada entre països «units en la diversitat», després de les lliçons apreses en les dues guerres mundials. Aquest model entén de manera inclusiva i oberta drets fonamentals com la dignitat de tot ésser humà, la llibertat, la igualtat, la solidaritat, l’Estat de Dret, la ciutadania i la justícia. En aquest conjunt es detecten rastres de la visió judeocristiana sobre la persona humana, l’humanisme grecoromà i el pensament científic i il·lustrat de la modernitat. Malgrat tenir defectes i incoherències, aquest model ha creat societats que combinen la llibertat econòmica, de pensament i expressió, amb els mecanismes igualadors de l’Estat del Benestar. I no és cert que l’acollida dels immigrants i una tensió cap a la justícia social són part clau d’aquesta manera de construir societat?
En aquesta pugna de models està en joc la redefinició de l’humanisme europeu del segle XXI. Està clar que hem de perfeccionar, alliberar-lo del llast racionalista i etnocèntric, fer-lo avançar cap al futur, conservant la seva capacitat d’obrir-se a allò diferent, de gestionar les diferències, de qüestionar-se a si mateix, de fer avançar els models democràtics. Ens trobem en aquesta disjuntiva: impulsem societats més obertes o ens reforcem en allò que coneixem, que ens és proper, que ens és familiar? Aquí entra la rellevància de les dones.
Un aspecte clau d’aquest Occident avui qüestionat és que ha aconseguit -de vegades amb sang- majors cotes d’igualtat entre els sexes i major corresponsabilitat entre totes les persones en els assumptes públics. Queda molt per recórrer, però justament per això no hem de donar cap pas enrere. La participació de les dones en tots els camps ha enriquit molt l’administració pública, les empreses, la sanitat, l’art, el pensament, la ciència, l’ensenyament, la literatura … Sense idealitzar les dones -éssers humans amb els mateixos límits i temptacions que els homes-, és evident que la societat no podia avançar si ells seguien gestionant sols tot l’espai públic. L’aportació femenina està desplegant i mostrant tot el seu valor. Ens atrevim a emprendre juntes aquest discerniment en comú i participar-hi amb qui pensa diferent? Si som capaces de gestionar les nostres diferències podrem ajudar els milions de dones que encara viuen sota l’imperi dels homes del seu entorn.
Òbviament a Europa hi ha dones que defensen els dos models de societat, tan divergents entre si. Però sense caure en estereotips, hem d’aportar les nostres capacitats per dialogar entre nosaltres, impulsant estratègies de diàleg social. I des dels diferents estils, defensar els més febles -de qualsevol ètnia o llengua- en els entorns privats i públics. Amb els nostres germans homes hem de seguir revalorant els espais d’intimitat que són els habitatges, així com la cura de l’entorn i l’ecologia. Els dies 8 de març han de servir per agermanar-nos més entre nosaltres i amb ells.
No podem reduir-nos a cultivar la nostra trajectòria individual, la nostra família o barri. Tampoc caure en les trinxeres irreconciliables de les lluites de poder.
Les dones a Europa som necessàries per construir, en igualtat amb els homes, la societat plural i respectuosa del futur, també fora de les nostres fronteres.
La decisió és nostra.
Leticia Soberón Mainero
