Ser analfabet, fa uns quants anys, era un concepte ben delimitat: no saber llegir ni escriure. I per proximitat, servia per a designar el desconeixement i la manca de maneig d’alguna disciplina, matèria o habilitat. La mateixa complexitat de la vida contemporània ha fet que s’anés ampliant l’espectre d’aquesta paraula. Amb una acceptació generalitzada es parla d’analfabetisme funcional. Al compàs del desenvolupament de les últimes dècades, es va encunyar l’analfabetisme tecnològic i el digital. Menys consensuadament, alguns autors parlen d’analfabetisme cultural i moral. L’analfabetisme emocional sorgeix amb el desenvolupament de les intel·ligències. I encara es continua ampliant el ventall amb els qui últimament al·ludeixen a l’analfabetisme econòmic. Segur que en saben algun més…
Sense ànim d’engrossir la llista per pur divertiment intel·lectual, l’observació del comportament quotidià de les persones em porta a considerar seriosament el que percebo com una mena d’analfabetisme vital. Sí, una mena d’incapacitat per a llegir i escriure la vida, per a gestionar-la, per a fer-la servir adequadament quan es presenten les ocasions.
Sabem molt de coses que es converteixen en autèntiques foteses davant les fites realment importants de la vida. I gairebé res sobre com llegir multitud de situacions vitals que se’ns presenten, en paraules d’Innerarity, com a invitacions inopinades que ens llança la vida. Invitacions a què hem de respondre, no quan diu l’agenda, sinó quan arriben. Respostes que naixeran de l’ésser que som.
A què em refereixo? Per exemple, a coses que podríem englobar dins la categoria «canvi». Sí, com cantava Mercedes Sosa, «cambia, todo cambia». Que les persones canviem amb el transcurs de la vida no és pas una anomalia, més aviat al contrari: vol dir clarament que som vius. Que ho facin les circumstàncies en què vivim, entra dins del completament previsible. Impossible saber com seran aquests canvis; i que aquest canvi ens agradi i ens sigui còmode o no, o que impliqui coses no desitjades, són figues d’un altre paner. Però que hi haurà canvis és una cosa fora de tot dubte. Així que el que no es comprèn és que no sapiguem lletrejar això connatural a la vida humana. Que ens deixi sense paraules, fora de joc, i siguem incapaços de continuar-la escrivint amb veritable domini i bellesa.
Analfabets, per exemple, en afrontar alguna mena de limitació. I això que, igual que el canvi, tota realitat humana és limitada per definició. Crida l’atenció la quantitat de treballs que es fan —llibres, entrevistes, documentals…— recollint processos de persones que saben amb certesa que estan a punt de morir. Interessa —i sembla que molt— saber com es fa això tan natural de morir-se. De la mateixa manera que interessa com estar al costat de qui és a punt de morir. Perquè aquesta és una situació igualment presumible en el nostre itinerari de vida per la qual alguns es mostren completament analfabets. No sabem llegir, interpretar ni gestionar una cosa que amb altíssima probabilitat haurem d’afrontar. Com la vellesa, com la malaltia…
També semblem analfabets en l’amor, amb tantes confusions pel mig que il·lustren clarament la incapacitat de gestionar efectivament els codis que implica. Analfabets per no saber llegir les relacions, els sentiments, les interaccions, els diferents tipus d’amor. Ens falta tant vocabulari… Autèntics analfabets funcionals, que no sabem aplicar el que coneixem quan la realitat ho demana.
Analfabets per a encarar les crisis de tota mena que, sens dubte, es presentaran en la vida: personals, professionals, empresarials, familiars…
Resulta il·lustrativa la categoria d’analfabetisme per desús o regressiu, és a dir, el de qui va aprendre a llegir i escriure, però, per no fer-ho servir, ho ha anat oblidant fins a gairebé no saber-ne… Així ens passa amb la vida, que de tant no fer-la servir de veritat, confosos amb succedanis en forma de metes, objectius, competències i estrès, acabem per oblidar com llegir-la i com escriure-la. Ai, si poguéssim cantar allò de: «se nos gastó de tanto usarlo»…