Tu i jo
Em fa esgarrifança
la sorpresa que tinc.
Fa uns anys jo no existia
i ara tu ets amb mi.
Si! quina meravella
sentir-te ben a prop
poguer veure’t i oir-te
tu, que no eres tampoc.
Ara som, si! ho se
mes m’esglaia pensar
que era també possible
no haver sigut mai nats?
Els pares existien
però nosaltres no
ara no se per que
som tot just, tu i jo.
Quina joia existir
quin goig esser jo i tu
de que el mon sigui torxa
que frueixi nostra llum.
Tot sem torna la fosca
quan arribo a pensar:
“els nostres peus podien
no haver-se pas creuat”.
Sento una mà amagada
que ens empeny tu vers mi
a mi vers tu per sempre
¡amistat sense neguit! (o amb amor sense neguit)
Quina esclat sentiu d’ésser
en mig del mon ¡estels!
sent tu i jo luminàries.
Ser naltros i els demés.
Cantem, plegats a tots
la joia d’existir.
Ben val viure la vida
per ser com som ¡amics!
Alfred Rubio de Castarlenas
