A Mary Sampere
Has arribat a aquell més dur moment
d’una persona, que és sentir morir
a qui en la vida, ens ha fet gaudir
del gran goig d’existir plorant-rient.
Tranquil·la: no és mal llit la mar silent
i les seves onades blan-safir
per donar, al Senyor /el darrer sospir
/l’últim
d’una vida que en pau s’en porta el vent.
Ja sabem que et serà difícil riure
de nou. Però de tu mateixa, lliure
seràs pel bé de tots. Volem t´arrisquis.
¡Segueix Mary Sampere! Que el dolor
no dongui al teu treball gloriós, foscor.
Que el poble et necessita mentre visquis.
Alfredo Rubio de Castarlenas
