La majoria de les persones ens considerem pacífiques i, per tant, ens manifestem contràries a la violència i la rebutgem en totes i cadascuna de les seves manifestacions, ja siguin físiques, psicològiques, morals, etc. En els nostres cors alberguem el desig d’adoptar postures dialogants davant les diferències i problemes que sorgeixen amb els qui ens envolten. Tanmateix, malgrat aquesta bona disposició, no sempre aconseguim entendre’ns ni solucionar moltes de les petites diferències que tenim amb els del nostre voltant. I hom es pregunta: per què la infructuositat de la nostra esforçada actitud?

Sovint oblidem que no només cal el desig intel·lectual de dialogar, sinó que també és important l’actitud mantinguda davant l’interlocutor. Quantes vegades la nostra actitud és poc elegant i pacífica? Quantes vegades, amb la nostra manera d’estar, estem dient un NO a la totalitat del que l’altre ens exposa?. Alguns autors diuen que, d’entrada, potser és millor dir SÍ al que l’altre ens exposa, perquè és un menyspreu manifestar que allò que l’altre ha pensat, contrastat i fins i tot rectificat, jo ho puc valorar en un instant i rebatre-ho o rebutjar-ho. No és aquesta l’actitud més adequada per dialogar sobre temes importants de la vida. En canvi, en dir-li aquest SÍ, estem acceptant el seu pensar, la seva experiència i fins i tot el seu misteri: és a dir, tot allò ignorat per mi. Accepto la seva vida, la seva postura, el seu punt de vista. Naturalment que aquest “sí” no significa estar d’acord en el contingut de tot el que l’altre hagi dit, ni amb els seus possibles errors. Més aviat seria com un “ok”, “missatge rebut”, “t’he entès”. No és el darrer ni el final, sinó una fita en la conversa. D’aquesta manera, em poso al seu costat -no al seu davant, perquè fins i tot físicament sembla un enfrontament, una oposició-, li proposo quelcom, li aporto una llavor del meu pensar o dels meus criteris ja consolidats i contrastats, perquè ell els incorpori al seu propi judici, i puguem anar avançant, així, amb mutu enriquiment, en la nostra manera de viure i pensar. Però si no he rebut el seu missatge, el nostre diàleg és infructuós, ens hem rebutjat d’entrada, perquè, malgrat que dèiem que volíem dialogar, la nostra actitud no ha fet possible aquesta trobada.

Hem d’aprendre a pronunciar una paraula i escoltar el seu efecte en les persones. No sempre allò que he pensat obté el resultat que jo esperava. Després de parlar, cal esperar i escoltar, adonar-se de l’efecte que han produït les meves paraules, i, si és aparentment bo, serà que he trobat l’orientació necessària per seguir conversant. Quan obtinc una resposta contrària és el moment de la revisió, de plantejar de nou les coses i, si cal, canviar les actituds i els comportaments. Només la persona orgullosa o prepotent creu posseir la veritat absoluta i no necessita esperar la resposta de l’altre,  perquè considera que només hi ha una paraula, que és la seva, i que aquesta ha de ser escoltada i obeïda per tothom. És des de la humilitat de saber donar i rebre que el diàleg fructifica i ens enriqueix. En un diàleg mai no es pontifica, sempre s’ha de mostrar respecte per la llibertat de l’altre perquè l’argument principal no és l’autoritat,  sinó l’estima profunda que mostro vers l’altre.

Com diu la psicòloga M. Martínez: “Cal un aprenentatge per dialogar, perquè en una conversa, en lloc de voler guanyar, el que hem de voler és fer-nos càrrec, tan aproximadament com sigui possible, del que diu l’altre. Podrem discrepar, però ho farem bé, és a dir, podrem expressar la nostra opinió, que no serà com una pedra llençada al cap de l’altre; no pensarem: calla i escolta, sinó: opino i t’ho ofereixo. Dialogar no és una lluita a veure qui guanya i qui perd sinó un espai obert on es van dipositant coses i les anem aprofitant a mesura que podem”.

I no tinc cap mena de dubte que pels moments de conflictivitat que vivim arreu, necessitem, com diu John Paul Lederach, diàlegs d’espais improbables: “El canvi no sorgeix d’espais de persones que pensen igual, el canvi substantiu, durador, sorgeix quan aconseguim espais no gaire probables de persones que venen de formes d’entendre, i veure el món, amb rerefons i contextos molt diferents, entre els quals aconseguir un diàleg ja és un miracle. Un no construeix un pont començant enmig del riu, un sempre construeix el pont sortint d’una o altra de les vores. El diàleg no pot ser entre gent neutral, sinó entre persones ben arrelades, que tenen la vida i la mirada des d’un perspectiva concreta, però que tenen la capacitat de visualitzar l’altra vora, que entenen de forma vital que l’altra mirada també fa falta.”.

Jordi Cussó

Comparte esta publicación

Deja un comentario