Novembre és sempre temps de referència a Sant Albert Magne i ocasió per donar voltes a la qüestió del saber, del coneixement. Precisament per a l’albertià, aquesta reflexió ha d’estar ben encaixada en el context. Perquè conciliar els sabers de l’època era el que caracteritzava Sant Albert.
La primera implicació d’això és que no s’ha de menysprear cap tipus de coneixement, cap saber. Això és valuós en un moment cultural com el nostre, amb gran facilitat per deixar-se seduir pel que enlluerna (encara que sigui una foguera de vanitats, un mer foc d’encenalls).
L’altra cara d’aquesta mateixa moneda és reconèixer la limitació de tot tipus de coneixement. Per valuós que sigui, mai és últim, definitiu ni suficient. No és només una limitació pel seu abast, sinó per les seves possibilitats. Cap dels diferents tipus de sabers ens ho diu tot sobre alguna cosa. Segurament, ni tan sols ens diu prou.
És una cosa equivalent al que la separació de poders pretén en l’àmbit de la vida política: garantir que uns limitin als altres per no cedir a excessos ni desvaris o, dit a l’inrevés, aconseguir una major justícia a través de la intervenció de diferents enfocaments.
La interdisciplinarietat, la transdisciplinarietat, la multidisciplinarietat comporten l’implícit humil que la diversitat suma en benefici d’un gran (i millor) accés a la realitat. I la prudència que tota afirmació, tota mirada, pot ser complementada.
D’altra banda, la comprensió clàssica de la veritat, adequatio rei et intellectus, implica un reconeixement de la realitat gens popular avui dia. Aspirar a la correspondència de l’intel·lecte, el coneixement, el saber, amb la «cosa», amb la matèria, amb l’objecte.
Correspondència, adequació, són termes que comporten una comprensió del coneixement com una manera de relacionar-se amb la realitat. I, tal com sabem per les relacions interpersonals, no tota forma de relació és igual de correcta. Una relació de poder no és el mateix que una relació de complicitat. Conèixer pot ser, també, una manera d’estimar: d’estimar l’existent.
El menyspreu contemporani cap a la veritat ho és més en tant que clau vital que no pas com a concepte o possibilitat del coneixement. I per això, si és possible, és més greu encara.
Sempre va bé recordar Sant Tomàs, deixeble d’Albert el Magne: val més il·luminar que enlluernar. La tecnologia és fascinant i, sens dubte, ens enlluernen les seves possibilitats. Però cal incorporar la temprança de les humanitats que les redimensionen, emmarquen i orienten. I cal separar-la de la ciència veritable, que vertebra els seus moviments i els dóna fonaments.
Un excés de llum, en certs casos, comporta dificultat per veure-hi bé. La potència de la llum ha de ser l’adequada segons l’ocasió o l’objecte. Per a tot el que tingui a veure amb el misteri de la vida, val més una llum suau que convidi a mirar ‒i dir‒ amb respecte i atenció, amb certa discreció, que no pas un focus analític que envaeixi els racons de la realitat a costa de despullar-los de la seva transcendència. La llum que té la subtilesa d’una carícia.
La mirada contemplativa és la que acaricia la realitat perquè aquesta se li desvetlli a ritme humà. No és una mirada suficient, però també és, sens dubte, una mirada necessària.
Natàlia Plá
