S’acaben de celebrar a Barcelona, anomenada també la Ciutat Comtal, el 6 i el 7 de juny les jornades «Elias Rogent i Barcelona: arquitectura, patrimoni i restauració». S’hi han presentat 21 ponències d’experts en arquitectura, art i patrimoni en què s’han analitzat diversos aspectes de les obres de l’arquitecte Elias Rogent Amat (Barcelona, 1821-1897). Rogent va estudiar a l’Escola d’Arquitectura de Madrid i, des de 1871, va ser director de l’Escola Provincial d’Arquitectura de Barcelona. Entre altres obres va realitzar l’edifici històric de la Universitat de Barcelona (1863-1882) i el Seminari Conciliar d’aquesta ciutat. Va dur a terme la restauració dels claustres de Sant Cugat de Vallès i de Montserrat, així com la reconstrucció del monestir de Ripoll i el seu claustre. Va dirigir també les obres de l’Exposició Universal de 1888, un esdeveniment que va projectar Barcelona al món i que es va realitzar en un temps rècord. Rogent va ser mestre de Lluís Domènech i Montaner, l’artífex de l’Hospital de Sant Pau i del Palau de la Música, i era company d’Antoni Gaudí, l’arquitecte, entre altres obres, del Temple de la Sagrada Família. És considerat un patriarca de l’arquitectura catalana.
Des de la perspectiva de la Universitas Albertiana, volem subratllar especialment el significat de la construcció d’una Universitat. Una de les conferències de les jornades es va celebrar al mateix Paranimf de l'»alma mater» de Barcelona i va anar a càrrec de la doctora Mireia Freixa, qui va posar en especial relleu el que es coneix com el «caràcter» d’un edifici, un terme que en context de l’eclecticisme de la Universitat té connotacions simbòliques i, fins i tot, psicològiques. L’arquitectura va més enllà de la matèria o de la ciència i per aquell temps es considerava que un habitatge havia de tenir un caràcter íntim; un edifici religiós, solemne, i un edifici públic, sever. En ell, l’ornament s’havia d’ajustar a la lògica de la construcció i, per aquell temps, el concepte d’universitat entroncava amb el de la universitat medieval i renaixentista, temple del saber, amb claustres i torres, capella, biblioteca, aula magna i paranimf. Les aules de ciències i lletres ocupaven sengles ales de l’edifici al voltant dels seus respectius claustres i tot l’edifici es va articular al voltant d’un gran pati enjardinat.
Segons Alfred Rubio de Castarlenas (Barcelona, 1919-1996), impulsor de la Universitas Albertina, tot edifici és com la closca de la vida que en ell es desenvolupa, i aquest embolcall es modifica segons el contingut. La Universitas no té com a seu un determinat edifici històric: el seu tarannà és interdisciplinari, transversal, superador de l’excessiva especialització i atomització, propiciador d’una síntesi de sabers. Les seves aules presencials són itinerants, i les virtuals, per definició, s’expandeixen fins als llocs més recòndits de la planeta. No obstant això, el mateix Rubio va concebre edificis propicis per a la reflexió, el diàleg i la docència, seguint intuïcions profundes, molt elaborades, amb visió de futur i en diàleg amb arquitectes, amb habitacions per a l’estudi personal, sales de trobada, terrasses i, fins i tot, claustre. El caràcter que hauria captat precisament a l’edifici històric de la Universitat de Barcelona en els anys que va col·laborar-hi com a capellà, sens dubte va marcar la seva concepció de la Universitas, fos per estímul o per diferenciar-se d’ell. La dilatada trajectòria de la Universitas Albertiana pot propiciar nous projectes i suscitar la creativitat de joves professionals de l’arquitectura arreu del món.
Jaume Aymar Ragolta
