Al centre de l’educació hi ha l’estudiant. El sentit de l’escola és que l’estudiant aprengui, però no de qualsevol manera, sinó amb qualitat. Els sistemes educatius contemporanis treballen per reformular els indicadors de qualitat i avaluar el desenvolupament personal i social de les persones, la convivència, els hàbits, el clima escolar, la participació ciutadana, l’assistència a classe, la integració i altres.
El concepte de qualitat de l’educació està en evolució i els països en comparen pràctiques i resultats reeixits. Avui sabem que el que hem anomenat aprenentatge, no és únicament un tema de voluntat, intel·ligència i memòria, sinó que tot l’entorn hi influeix. Els establiments educatius, per tant, inverteixen en gestió de l’establiment, formació dels docents, gestió acadèmica, gestió comunitària, participació, convivència. El món educatiu està actualment en una reflexió i avaluació permanent.
Però, fins a quin punt tots ens sentim formant part del món educatiu? Educar, afavorir l’entorn, col·laborar en la tasca escolar, és tasca dels ciutadans? O és una qüestió que l’escola ha de resoldre dintre les seves parets? L’escola, permet que els pares i la societat entrin en veritable diàleg amb el seu projecte educatiu?
En els pobles primitius, l’educació era fonamental i compartida, els més petits eren part de la comunitat, igual que els ancians, i tots estaven dedicats al mateix: el bé comú. La comunitat ensenyava el comportament, la forma d’alimentació, els ritus, els mites i llegendes. Després, en les petites ciutats, va aparèixer la diferenciació de tasques i això va portar més endavant als oficis, tallers, al paper del mestre i de l’aprenent. En un altre nivell, en alguns centres d’estudi, la recerca d’un saber universal va generar la universitas, que amb l’academicisme, tot i la proximitat etimològica de la paraula, es va allunyar d’aquell sentit i s’ocupà de generar especialistes amb títols i graus; el mercat ha convertit els centres d’estudis en llocs on es venen aquests certificats, però no sempre acompanyats de les tasques de l’estudi, la investigació i la interdisciplinarietat.
En qualsevol cas, sempre l’objectiu ha respost a les situacions de la vida, però les inquietuds humanes i transcendents, la resposta al sentit de la vida s’ha allunyat del centre de l’educació, del saber. Aquesta afirmació sembla una mica exagerada, però és per això que els països i les organitzacions mundials com l’OCDE o la UNESCO estan reformulant què és qualitat educativa.
Però, quin és el sentit que els nostres fills vagin a l’escola? Què hi fan? Aprenen a viure, a fer duels, a relacionar-se amb saviesa amb els altres i amb la societat? Què significa per a nosaltres participar en l’educació dels nostres fills? Coneixem els plans i programes que treballen a les aules i les activitats que fan fora, a què dediquen la major part del temps? Tenim converses amb els nostres joves i nens i els escoltem? Són preguntes de les quals tenim una resposta integral i conscient. Volem que els nostres fills tinguin educació de qualitat, però ens falten eines, temps i energies.
Elisabet Juanola Soria