Per als precipitats que no tenen temps de llegir: recordin aquesta frase que algú va regalar a Albert Espinosa: «“Arribo deu minuts tardˮ és un epitafi molt absurd». Visquin! Però visquin de veritat! Que ja n’hi ha prou de buscar succedanis a les coses importants.
Per a la resta, continuem.
La lògica de la vida no és arribar a una xifra desorbitada en un compte de resultats. Tampoc no és perseguir un fi amb tal obsessió que es passi per alt el camí. Molts han compartit —amb un grau de certesa vital que commou— que el secret de la vida està en el viure. Que el plaer i el sentit es troben en el trajecte i no, únicament o necessàriament, a la meta.
Ho sé: sembla nimi de tan obvi. I ho seria si no fos perquè tants acaben lamentant haver-se equivocat en la partida fonamental de la vida. Deu ser que algunes coses, de tan senzilles, passen desapercebudes o són menyspreades. Recordar certes coses és com ara un acte de filantropia, d’amor al gènere humà.
«El més difícil d’aprendre a la vida és quin pont cal creuar i quin pont cal cremar» (Bertrand Russell).
Establir bé quins són els objectius, les expectatives, és crucial per a determinar on és el veritable èxit. Llops amb pell d’ovella han assumit el lloc d’allò que atorga la categoria d’una vida reeixida. Consecucions que acaben sonant a buit, poders inútils davant els veritables reptes, investidures que s’esfumen a l’hora de la veritat.
De la mateixa manera és fonamental detectar amb nitidesa i encertar en triar quines són les fonts: sí, les fonts de sentit i d’esperança. En què invertir aquest temps preciós que, subtilment, tants ens van arrabassant sense tenir-hi cap dret legítim? Què és allò per a què val la pena gastar la vida?
Costa pensar que hi hagi millor fita que haver sabut apreciar i aprofitar cada moment, cada ocasió quan ens va ser oferta. Ni una aspiració més alta que tenir la saviesa de percebre els regals de la vida, de no deixar-los escapar ni ajornar per a un temps que no podem controlar ni garantir.
«Ens fem vells i ens posem malalts sense haver provat tan sols les nostres secretes passions, sense descobrir el nostre veritable treball o convertir-nos en la persona que ens hauria agradat ser. Igualment arribaríem a ser vells i a estar malalts un dia, encara que haguéssim realitzat el que anhelàvem, però no tindríem res a lamentar. No ens trobaríem al final d’una vida viscuda a mitges» (Elizabeth Kübler-Ross).
Davant l’horitzó d’una mort certa, alguns perceben amb esquinçament una certa frustració vital. Prové de no haver sabut viure quan era possible; d’haver ajornat reubicar el motor de la seva vida una vegada i una altra en funció d’objectius que de cop i volta s’enfonsen, gairebé absurds, mancats d’autèntic sentit.
De vegades la malaltia és una oportunitat per a revisar certes coses. Tanmateix, ens continuem equivocant en la perspectiva. Cada cop són més els que, des de l’experiència, qüestionen aquest llenguatge comú que planteja la malaltia en termes de lluita, de batalla. No és que no hi hagi alguna cosa d’això. Però fa l’efecte que només importa el final: si es guanya o es perd. No posem prou atenció a la vida que es dóna en el «mentrestant» de la malaltia. Per contra, hi ha vegades que el sentit d’una vida es condensa aquí, amb total independència de si ens refem o ens morim.
El temps que es viu durant la malaltia té tanta entitat —de vegades fins i tot més— com el temps de vida sana. Configura l’ésser i defineix les relacions amb una càrrega de veracitat que en multiplica el valor. En veritat, la vida no es perd tant amb la mort com malbaratant-la mentre s’és viu. Perquè, tot i que està malalta, la vida continua bategant.
«No hi ha res perdut si tenim per fi el valor de proclamar que s’ha perdut tot i que cal començar de nou» (Julio Cortázar).
En honor a la veritat, hem de reconèixer que tot això se sap, es diu, es veu… Per això no hi cap la sensació d’estafa en els qui no han volgut atendre les veus crítiques amb els eslògans de la nostra societat de consum i l’èxit. Cadascú acaba decidint què escoltar i de què fer el desentès.
No crec que hi hagi objectiu que s’assembli amb haver conegut una mica del que és l’amor. Amb haver estat capaç d’estimar i haver-se sentit estimat. Amb haver estimat a través del fer, de l’estar i de l’ésser. Qui assaboreix això ha estat beneït existencialment, amb independència de la quantitat d’anys viscuts. La resta està molt bé per a amanir la vida. Però només l’amor la dota de substància.
Per això, tanco com vaig començar, amb un epitafi: uns versos de Pere Casaldàliga que tantes persones trien per a acomiadar els seus éssers estimats. Aquest sí que és un bon full de ruta:
«A la fi del camí em diran:
Has viscut? Has estimat?
I jo, sense dir res,
obriré el cor ple de noms.»
Natàlia Plá