Fa temps que constatem que la nostra societat viu instal·lada en una queixa permanent. Podríem fer una extensa llista de les contínues queixes que llegim en les cartes al director dels diaris, i que sentim en les tertúlies radiofòniques, en les converses familiars o a la cafeteria amb els amics.
Però, per altra banda, tots constatem que aquesta actitud de queixar-se no soluciona pas els problemes. Assenyalar els defectes personals i socials i quedar-nos en aquesta posició només consolida la pròpia impotència. Però sembla com si això no importés gaire, perquè passen els dies i ho seguim fent com si res. Si queixar-se és una actitud estèril, que no ajuda a millorar les coses, per què la nostra societat continua instal·lada en una crítica fàcil i desmesurada? Perquè en el fons ens adonem que si ens queixem contínuament dels altres, no cal que revisem el que fem nosaltres, perquè amb la queixa tapem aquelles realitats de nosaltres mateixos que no ens agraden.
Oblidem que nosaltres formem part de la realitat que critiquem i de la qual ens queixem. No ens podem queixar sense més ni més, si som part del problema, ens hem de comprometre amb el que denunciem. Assenyalar és una cosa bona i necessària, però hem de fer alguna cosa més. I comprometre’ns amb la realitat significa lluitar per millorar el que assenyalem o critiquem. L’única manera de queixar-se amb sentit serà lluitar, i oferir la nostra ajuda per millorar aquella realitat que critiquem com a defectuosa.
Sovint somiem un món millor, i per això reneguem del que existeix, com si tot el que els altres han fet per nosaltres no tingués cap mena de valor. Com deia el malaguanyat Alfons Banda: «no és possible fer altres mons sense comptar amb el que tenim, del qual formem part». Tenim clar com ha de ser l’home, el món, la política, la societat, i volem que la realitat concreta quedi sotmesa als nostres ideals, a les nostres idees. I després d’aquest intent tan banal, perquè no hi podrà haver mai res que sigui com nosaltres ho hem imaginat, caiem en la queixa. És una queixa que brolla de no acceptar la realitat tal com és i pensar que els nostres ideals són millors. Però els nostres ideals són quimeres, no existeixen enlloc, i les que realment existeixen són les que rebutgem per defectuoses. El pitjor de tot és que després de la queixa passem a la recerca de culpables, a voler trobar aquells que ens impedeixen assolir uns somnis reals.
Hem oblidat una cosa bàsica: no hi ha cap altra manera d’existir en aquest món que existir amb defectes i imperfeccions. No hi ha res perfecte, és a dir, sense limitacions, i això en si mateix no hauria de ser problemàtic. Qualsevol persona, institució o societat, pel fet de ser-ho, és limitada. Els ideals són perfectes, però quan s’encarnen es limiten i per tant es desvirtuen. I no entendre aquesta obvietat és el que ens fa viure instal·lats en la queixa permanent. No acceptar amb alegria qui som i com som, és no entendre la realitat i fer problema de moltes coses que en si mateixes no ho haurien de ser.
El nostre primer món que anhela la societat del ben-estar, ens ha fet creure que arribaríem a viure en una mena de paradís, on tindríem de tot, acompanyat de tots els drets del món. I això ens ha portat al convenciment que la raó bàsica de la nostra insatisfacció és que algú (Estat, pares, adults, polítics, empresaris…) no ens ha facilitat el que ens mereixíem o ens corresponia. Aquesta posició tan infantil ens ha fet ser nens malcriats i dependents, amb la gravetat que el dia que ens donin tot el que demanem, ens seguirem queixant, perquè ens semblarà insuficient o defectuós en la seva forma o en qui sap què. Passem de queixar-nos a ser una queixa contínua, ens tornem egoistes i molt poc corresponsables.
Cal fer un salt de maduresa, fer propostes concretes per a millorar allò que no funciona. Però tenir propostes significa pensar, reflexionar, ser creatiu, ajuntar-se amb altres i arriscar-se a emprendre una acció de millora. I és curiós, però quan fas propostes i construeixes accions concretes, és quan més crítiques reps dels que al teu voltant es dediquen a mirar i assenyalar els obstacles. És tan senzill portar sistemàticament la contrària o instal·lar-se en la queixa permanent i és tan necessari i urgent que hi hagi homes i dones que superin aquest estadi i dediquin el temps i les capacitats a millorar la societat en què vivim…
Hem de passar d’una societat del benestar a una societat del «ben-fer», que sorgirà sense cap dubte d’estar bé amb nosaltres mateixos, amb el que realment som. I des d’aquesta acceptació joiosa de la realitat, sorgiran les propostes per a unir-nos en la construcció d’una societat més justa i equitativa per a tothom. Però no és qüestió de quedar-se criticant esperant que les coses canviïn, sinó de fer possible que les coses millorin amb la nostra feina i dedicació. Aquesta és una tasca de tots els ciutadans i per a tota la vida.
Jordi Cussó