Escenari o paisatge?

Escenari o paisatge?

D’un temps ençà i probablement com a herència de la filosofia positivista francesa, en el llenguatge culte i àdhuc estàndard, es fa servir molt la imatge de l’escenari per a designar els paràmetres que defineixen una determinada situació: «en l’escenari actual», «imaginem un altre escenari», «de tots els escenaris possibles», etc. És una figura expressiva, però alhora reveladora d’una manera d’autocomprendre’s en el món.

Un escenari sol ser una construcció artificial. El que s’hi representa, acostuma a ser un relat de ficció: una comèdia, una tragèdia, un drama… És fàcil comparar la vida amb algun d’aquests gèneres, com feu Calderón en l’acte sacramental El gran teatro del mundo (1641). És cert que, d’alguna manera, tots representem un determinat paper en la vida, però també ho és que de tant en tant ens convé treure’ns la màscara i mostrar-nos tal com som: contingents, finits i moridors. Insistir només en l’espai vital entès com a escenari sembla que ens condicioni a representar un paper.

En el teatre es parlava fins i tot de la «quarta paret», una mena de pantalla invisible entre els actors i el públic. Aquesta era, per exemple, l’opinió del famós actor teatral Carlos Lemos (1909-1988), que deia que quan actuava sentia com si hi hagués una quarta paret i que ell treballés només per la seva pròpia satisfacció. Portada al límit, aquesta teoria duria a l’aporia que, en realitat, els actors no fan altra cosa que cultivar un solipsisme. Després, en el mateix teatre —i també en el cinema, fins i tot en les xarxes socials— es va parlar de trencar aquesta quarta paret perquè els actors poguessin interactuar amb els espectadors.

Preguntem-nos si no fora més convenient parlar més de paisatge que d’escenari. El paisatge és natural, molt més dilatat que l’escenari. En el paisatge no hi ha fronteres. El paisatge ens posa en contacte amb la natura, de la qual tantes vegades ens allunyem artificiosament. També el paisatge ens condiciona, però d’alguna manera el podem modificar i, si no, el podem abandonar cercant-ne d’altres. El paisatge és un gènere de les arts plàstiques, una epifania de bellesa que ens enriqueix i que pot arribar a eixamplar la nostra llar.

Podríem establir un paral·lelisme entre una classe feta en una aula, entre quatre parets, i una altra impartida enmig de la natura o fins i tot en un recorregut pels carrers d’una gran ciutat o d’un poble petit. «L’escenari» és totalment divers. Aprendre dins d’una aula és útil per a preservar-nos de les inclemències meteorològiques o afavorir el silenci. Però també, d’alguna manera ens aïlla de la realitat que volem aprehendre. Fa anys circulava un còmic en el qual la mestra dibuixava un sol a la pissarra, i escrivia la paraula SOL, mentre a fora de la classe lluïa resplendent l’astre rei.

Cal buscar quin és el nostre paisatge vital i gaudir dels diversos paisatges que acompanyen cada situació de la nostra vida. Serà el millor escenari.

Jaume Aymar i Ragolta

Comparte esta publicación

Deja un comentario