És difícil sostreure’s a l’ambient nadalenc i de canvi d’any a l’hora d’escriure… Més enllà dels reclams publicitaris i el tràfec en l’ambient, ressorgeixen temes que any rere any es mantenen aquí.
Dies enrere veient una sèrie televisiva somreia quan, enmig de les peripècies dels seus protagonistes i hàbilment esquitxada amb humor, s’explicitava per fi la clau de fons que sustentava la trama: l’eterna lluita del bé contra el mal. De vegades guardem silenci sobre el que importa i així, com deia Martin Luther King, la nostra vida comença a acabar-se. Callar sobre la lluita que avui es produeix encara, com sempre, és una forma de donar avantatge als que amb més habilitat manegen les armes de la propaganda i la comunicació.
No em canso de repetir allò que vaig escoltar a Adela Cortina fa anys, quan reformulava el principi de realitzabilitat de Hans Albert —«allò que no es pot fer, no s’ha de fer»—. Albert qüestionava aquest aspecte de les utopies que, de tant convidar a l’irrealitzable, generen frustració, injustícia i desànim.
Com assenyala Cortina, aquest principi és de gran sentit comú. Però, sagaçment, remarca que això continua deixant pendent una cosa crucial: qui ha de decidir què és realitzable o no. I aquí aporta una distinció que em sembla encara enormement clarivident: «Hi ha qui, fent ús d’una raó mandrosa, sense ànima i sense cor, veu impossibilitats pertot arreu, mentre que altres, portats per una raó diligent, que “aprecia, estima i considera des de la reflexióˮ, amplien d’una manera increïble l’àmbit del possible».
Al meu entendre, aquesta és una gran clau per a enfocar això que simbolitzem en la lluita entre el bé i el mal, lluita que avui acostumem a concretar en termes de justícia.
Davant els discursos tenyits de fatalitat en què sembla que ens hem de resignar a morir en mans del costat fosc del gènere humà, convé reactivar les nostres raons diligents. Raons que no s’acovardeixen davant la dificultat, que no s’acovardeixen davant els costos que implica viure conscientment, que s’aturen a contemplar la vida per sortir decidits a defensar-la, de la manera que avui calgui. Aquestes són les raons profètiques del segle xxi. Les que quan anuncien esperança, arriba vertebrada de realisme i creativitat.
El protagonista de la sèrie —aquest Javier Gutiérrez, el nom del qual en els crèdits d’un film ja sona a invitació— no té pas pinta d’heroi. I, de fet, ell mateix diu que està fart de ser-ho. El bé queda encarnat en un tipus baixet, que s’entesta a treure transcendència a allò que passa, convertint-ho en un simple fer el que cal fer; amb una segona intenció amb la qual conjura l’impossible (m’agrada que siguin els agents del bé qui tinguin el sentit de l’humor de la seva banda) i un joc de mirades que desplega un ventall expressiu per a delectar-se.
«La humanitat està en perill», diu la directora de la passarel·la: «Només vosaltres podeu aturar el que sembla inevitable». Les raons diligents de Márquez, l’Enllaç i Sebas són la metàfora de tantes altres que, sumant, amplien l’àmbit del possible fins a cotes increïbles, fent possible el que és necessari per a la dignitat humana.
Aquesta és la meva proposta per a donar cos a l’esperit nadalenc i orientar els propòsits d’Any Nou. Aquest any afegiré als clàssics nadalencs el proper capítol de Soc viu, l’avanç del qual ens posava sobre la pista: «L’odi destrueix tot el que troba al seu pas, a tu i als que t’envolten. […] El mal només es pot vèncer amb amor». Doncs això.
Natàlia Plá
