Sembla habitual dominar els altres com una forma de poder, fins i tot s’accepta com una cosa normal. En el desig es produeix un fenomen que és el de creure que el desitjat ja és una realitat conquerida. Ja de petits s’observa l’afany possessiu de voler el que tenen els altres, des d’un caramel a una bicicleta; i de grans es consolida aquest propòsit sota diferents formes, que van des d’una espontaneïtat innocent fins a cometre abusos, fins i tot criminals.
És fàcil considerar que emocionalment es demana una cosa que no és teva, però si s’elabora un procés sofisticat s’arriba a creure que es té dret a alguna cosa que posseeixen els altres. Es produeix la paradoxa de confondre un somni amb una realitat. En el fons, hi ha un fort desig de sentir-se satisfet ja sigui per ambició o per enveja.
El desig espontani, sense el tamís de la serena reflexió, habitualment es converteix en una greu bogeria de conseqüències impensables. Preveure i valorar el bé i el mal que pot produir en un mateix i en la societat requereix grans dosis de sensatesa, o, millor dit, de maduresa humana. Podem pensar en la realitat que porta a greus conseqüències, com ara la relació afectiva i sexual, en què sovint es produeix un desig de posseir l’altre o l’altra, que de manera ràpida no possibilita una reflexió sobre el bé que ha de produir el comptar amb la llibertat entre ells. Moltes persones, sense ser conscients dels seus desitjos impulsius, en dominen d’altres fins arribar a desvirtuar l’amistat i ofegar la seva llibertat.
Esgarrifa reconèixer en algunes relacions humanes el fet de creure que un té dret als altres per costums tradicionals, per ideologies filosòfiques o creences religioses i no tenir en compte el valor de la dignitat, propi de tota persona que té el dret a existir i per la qual ha de ser respectada la seva llibertat.
Quantes vegades es recorre a aspectes com l’honor, el prestigi o certes conductes considerades exemplars per tal de reduir la personalitat de l’altre i debilitar-la. Cap ésser humà pot ser amo de ningú ni esclau de ningú, tot el contrari.
És fàcil encaixar el desig en un racó del cervell per titllar-lo de: «com que es tracta d’un procés emocional…» i així justificar unes accions violentes. Aquest element emocional es pot aplicar, com s’ha fet tantes vegades al llarg de la història, en molts líders capaços de planejar accions bèl·liques per posseir altres països, terrenys, hisendes, etc. D’aquesta manera poden dominar amb la força del poder i aconseguir ser vencedors i així convèncer-se que han fet alguna cosa bona i justa.
El doctor Alfred Rubio va escriure articles i va pronunciar conferències sobre el tema de la fraternitat existencial, que considera que les persones, pel sol fet d’existir, som germans en l’existència. Per descomptat, hi ha la germanor genètica de portar un mateix cognom, o també sentir-se germà per pertànyer a un grup espiritual. Però cal fer un pas més, per sobre de moltes realitats conjunturals. que comporta prendre consciència que tots estem implicats a confraternitzar pel sol fet d’existir. Els éssers existents som mereixedors de la confiança fraterna i del més profund respecte a la llibertat dels altres i a la pròpia. Certament, aquesta fraternitat arriba a tots els éssers humans.
De vegades, es confon el sentit de la fraternitat sota arguments que utilitzen una sèrie de paràmetres socials que van des de les classes humanes a grups dirigents o a grups de poder i, en un altre ordre, a associacions, castes o famílies. La lluita de classes es va enfonsar pel fet de ser una lluita i no ser un objectiu noble a assolir, i es va confondre l’autoritat amb el poder en què el feble està en baixes condicions i cau en desgràcia davant el fort. Ser veritables amics és més difícil que ser lluitadors, però és més eficaç i durador perquè no hi ha ambició de dominar l’altre.
El llenguatge social del nostre temps demana un replantejament ètic del concepte de persona com a ésser existent, de manera que, en l’ésser humà, home o dona, per sobre de tot cal reconèixer la igualtat en dignitat. Les diferències biològiques o de races o les que produeixen certes capacitats físiques o psíquiques o fins i tot les diferències d’ètnies, de països… no han de ser obstacle perquè es pugui negar el respecte i l’afecte a ningú. Tots es mereixen el dret a ser existents. Si no hi ha aquest vincle humà en el moment de desitjar «alguna cosa bona» dels altres, es caurà en una absurda possessió que limitarà el bé.
Així com la civilització ha començat a pensar de manera profunda des d’una dimensió ètica en el bé de la conservació de la natura, ja és hora que la nostra civilització faci el mateix en el respecte a les persones. Hi ha tants tipus de violència…! Per exemple, la de gènere, que tant apressa.
Josep M. Forcada Casanovas
