Iniciem l’any 2016 amb un panorama mundial complex, encara que ple d’oportunitats que convé aprofitar amb realisme i amb esperança, clarificant algunes idees confuses.
Veiem, per exemple, la llarga ombra de l’amenaça terrorista de matriu gihadista. A més dels factors econòmics i històrics d’aquest fenomen, en la seva arrel hi ha una visió cultural i religiosa teocèntrica (en la qual Al·là i l’Alcorà han de dominar tots els àmbits de la vida social) que es propaga ràpidament en la població musulmana. Aquesta visió d’allò que és «sacre» es considera l’únic camí per a una vida humana respectable.
Per la seva banda, molts occidentals pensen que tots els creients -musulmans o cristians- haurien de reduir les seves pràctiques de fe al racó d’allò «sagrat» i en tota la resta de la vida diària acomodar-se als avenços científics i tecnològics de la societat «profana», conquesta de la modernitat, on es pot viure amb llibertat i sense el pes d’una deïtat que, al seu parer, limita l’home.
Per a mi les dues formes de veure el fet religiós són equivocades. Les dues han de donar un pas de maduresa i claredat que els acostaria entre si i aplanaria el camí del diàleg.
Perquè la distinció més adequada i justa no és entre «sacre» i «profà» –oposats i excloents entre si-, sinó entre natural i sobrenatural, que es necessiten i es complementen.
1r) El pla natural se sosté a si mateix, és autònom, té les seves lleis, el seu ritme de desenvolupament. És l’univers, la Terra, animals i vegetals, la vida de cada persona humana i fins i tot la vida social. Això és el natural, el que ens trobem al néixer, sense haver fet res per merèixer-ho o adquirir-ho. Aquesta gran plaça del natural és l’espai on hem d’actuar, exercir la nostra llibertat, custodiar la natura i la vida. És una cosa que ens ha estat donada: és un do, encara que no definim de qui. No és el mateix que el «profà», que voldria significar un espai independent i contrari a un possible Déu.
2n) El pla sobrenatural, que és una altra dimensió. És el Misteri total d’Algú a qui anomenem «Déu» o «Al·là», però que en síntesi és creador de tot el que existeix i no podem controlar-lo. És font de les respostes a les preguntes últimes de la vida, inabastables per a la raó humana per si sola. Les religions monoteistes consideren que aquest Absolut s’ha revelat, i que hi ha camins per apropar-nos i conèixer-lo, i elevar la qualitat de la vida humana. El cristianisme professa l’Evangeli de Jesucrist, ofereix els Sagraments, la Gràcia, etc.
Però sabem que la Gràcia no substitueix ni destrueix la natura. És un do sobrenatural encara més gran, que l’eleva i la transforma: el sobrenatural és justament el que s’esdevé sobre-el-natural per dur-lo a plenitud. Per això Jesús pot dir «Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu». Admet l’autonomia de les realitats naturals i la llum que li ve de Déu, sense barreja ni confusió. No es pot sotmetre el natural amb el pretext de tenir una revelació, imposant-la sobre la societat. Però tampoc pot l’ésser humà apropiar-se del natural com si fos creat per ell mateix, d’esquena i contra Déu.
En la mesura que els creients barregem i confonguem el natural i el sobrenatural, estem empenyent els no creients a buscar refugi en el «profà», que nega i rebutja el que pugui venir de Déu perquè se senten aixafats.
El realisme existencial assenyala i respecta la gran plaça del natural amb les seves lleis i la seva autonomia pròpia; en ella qualsevol persona pot sentir-se còmoda i agrair el natural com a do que és, i serà menor la temptació de caure en el profà i voler apartar-se de Déu. La llum del sobrenatural no l’oprimeix, no l’anul·la: la millora com la llum solar a les plantes.
Davant la societat secularitzada i les creences fonamentalistes, hem de prendre el gran exemple de l’Encarnació: hi ha dues naturaleses sense barreja ni confusió, unides en el Verb. També el natural i el sobrenatural són dos plans sense barreja ni confusió, tots dos units en Déu, causant de tots dos. Impulsem una societat que assumeix les seves responsabilitats naturals i al mateix temps s’obre sense complexos al sobrenatural. Així hi haurà menys risc de caure en fonamentalismes o generar lluites de poder entre creences.
Leticia Soberón